Tribuna
Rates i rats
La primera rata de totes és un rat. En parla Ramon Llull en un eximpli del Llibre de les bèsties. Com és sabut, Llull va incorporar el Llibre de les bèsties en el Félix o Llibre de meravelles. N’és un dels capítols. En aquell eximpli: un milà vola portant una rata en el bec. Un ermità els veu i demana a Déu que faci caure la rata a la seva falda. Déu el complau, però llavors, satisfet, l’ermità demana a Déu que transformi la rata en una bella donzella. I Déu el torna a complaure. Després que l’ermità demani a la donzella si vol el sol, la lluna, el núvol o les muntanyes per marit i que la donzella els rebutgi perquè al sol els núvols li treuen la claredat, la lluna no té claror pel seu compte, les muntanyes aturen els núvols i les rates foraden les muntanyes, l’ermità demana a Déu que el converteixi en un “bell rat”. Pensa que així podrà casar-se amb aquella rata. L’eximpli començava amb un ermità sant, però acaba amb un ermità que vol deixar de ser-ho perquè s’estima més entendre’s amb la bella donzella que és ara aquella rata. Som el que som. No ens enganyem. Per més que semblem uns sants o una donzella atractiva, som també una rata.
Sense oblidar la rata morta i podrida amb què Mercè Rodoreda acaba Mirall trencat, m’embranco a explicar el que escriu també sobre una rata Thomas Mann en El doctor Faustus. El baró Gleichen-Russwurm, net del poeta Friedrich von Schiller, vol fer un desfalc. Assegura una joia a un preu molt més alt del que val. Tot seguit, l’envia a un joier estranger amb el pretext que vol que la modifiqui. Quan el joier obre la capsa on hi hauria d’haver la joia, només hi troba una rata morta. La idea era que la rata foradés la capsa, que s’escapés, que el joier nomes trobés un forat en una capsa buida i que ell i tothom pensés que la joia s’havia perdut en caure per aquell forat. Així el baró podria cobrar l’assegurança. Aquest home ho tenia tot: riquesa, cultura, un avantpassat familiar prestigiós i prou astúcia i enginy per enganyar o agradar. Però no en fa prou: un home amb un cor de rata. Com tants.
Uns anys abans que Thomas Mann, als Estats Units, lluny, doncs, d’Europa i d’aquella càrrega pesada de tradicions, història i famílies com la d’aquell baró, John Steinbeck publica Of mice and men, el seu primer llibre. En català l’han traduït per Homes i ratolins. En el meu tros d’Empordà cada cop més perdut, un traductor hauria escrit ratinyols i s’hauria quedat tan ample. Els protagonistes d’aquest llibre són George i Lennie, dos rodamons que van de ranxo en ranxo buscant feina. Som entre 1929 i 1932, a Califòrnia, a l’època de la Gran Depressió. Fam a pertot. George és espavilat i llest; Lennie, ingenu, pacífic i també, molt fort. Però arrossega una deficiència mental que el pot convertir en algú molt perillós. Just acabats d’arribar en un ranxo, en Lennie agafa un ratinyol perquè li agrada molt tocar les coses suaus i perquè com tothom ell també necessita que algú l’estimi. Hi ha en George, sí, però amb ell el que l’ajunta no és l’amor, sinó un pacte. En George hi posa l’enginy, ell, la força. I amb tots els altres, siguin dones o siguin homes, en Lennie no hi té res a pelar. Li toca, doncs, conformar-se amb un ratinyol. Però de tan ximple com és, l’amanyaga tan fort que el mata. En George li demana que el llenci, però ell no ho fa. Necessita continuar amanyagant-lo.
L’any 1962, Steinbeck va guanyar el premi Nobel de literatura. En el discurs que va fer el dia que van donar-li el premi, va començar dient que no volia parlar amb agraïment i disculpes com si fos una rata, sinó que parlaria com un lleó quan rugeix. I hi va afegir que, si ho feia així, era perquè volia reivindicar amb orgull la literatura, bo i que els escriptors, va continuar dient, no són un grup exclusiu ni separat de la resta de les persones. Poc a veure, doncs –i els exemples són d’ell– amb l’elitisme d’un grup de capellans crítics i pàl·lids que prediquen en una església buida, però també res a veure amb aquells captaires de llautó que es pensen que escriure és com jugar en un claustre. Escriptors que només volen triomfar, donar per la menjadora dels tòpics i guanyar diners i premis. Steinbeck va esmentar Faulkner i, llavors, va recordar que en aquests últims segles la humanitat ha agafat molts poders que en una altra època van ser atribuïts a Déu. “Hem de cercar en nosaltres mateixos la responsabilitat i la saviesa que una vegada vam demanar que tingués la deïtat. L’home s’ha convertit en la nostra amenaça més gran, però també en la nostra única esperança.” I així anem fent. A vegades, déus; a vegades, rates. Ara que haurem de votar, davant de tants partits que obliden els somnis i que ens ofereixen Hard Rocks i moltes altres renúncies val la pena recordar-ho.