La buidor de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez continua com a president del govern espanyol després d’un insòlit període d’aturada que va fer creure que s’havia buidat quan no era cert. La buidor sí que la va tenir la seva compareixença, una buidor de propostes injustificable després de cinc dies d’agitació, d’incertesa i d’irresponsabilitat. Les veritables raons de la tancada de Sánchez es mantenen ignotes, però el resultat tangible és l’aprofitament del desenllaç per part del PSOE en clau electoral, en primer lloc de cara al 12-M, però també per a les eleccions europees del juny. I en clau de partit, perquè ha aconseguit posar en filera les veus discordants del PSOE. Respecte a l’efecte que pugui tenir en les imminents eleccions al Parlament, és simptomàtica l’alegria a les files del PSC. A falta de saber si Sánchez participarà en la campanya tant o més del que ja estava previst, és una evidència que aquests cinc dies d’estirabot han propiciat que el focus posat en el retorn del president Puigdemont s’hagi desplaçat cap al president espanyol.

Sánchez ha jugat una carta personal, emocional, durant cinc dies. Que obrís un període de reflexió sobre el cost personal i familiar del càrrec és legítim. Els cinc dies de comèdia, no ho són. Combatre el ‘lawfare’ que fa anys que pateix l’independentisme amb la connivència del PSOE ha passat a ser prioritat per a ell. Tard, i ara que apunta cap a la seva família, el president espanyol diu haver vist la llum, tot i que fa temps que les víctimes de la repressió l’avisaven que tard o d’hora anirien per ell. En el seu relat, Pedro Sánchez es presenta com la solució per a la democràcia espanyola, però no es pot ignorar que ell i el seu partit han format part del problema alineant-se amb la dreta més involucionista fins que l’aritmètica parlamentària l’ha fet virar. Vist que no plega, se li ha d’exigir que concreti el que ahir es va estalviar: quines propostes té per fer tornar la vida política al perímetre de la dignitat. L’empatia que la buidor del seu discurs no ha trobat la podria generar el cinisme de Feijóo reivindicant la llibertat de premsa i la independència judicial alhora que renuncia a l’eina de què disposa, una moció de censura que sap fracassada.