L’opi del poble

Karl Marx, com tots els grans filòsofs, era un amant de les metàfores, però quan va dir allò que la religió era l’opi del poble no calia ser un llumenera per entendre’l. Hi va haver un temps, just en els anys posteriors al naixement del pensador alemany, que l’opi va ser, com diu el seu nom, l’opi del poble. A principis del segle XIX els xinesos van acabar tan enganxats a aquella droga que tot un imperi es va acabar esfondrant i va acabar en mans de potències estrangeres. Era tan addictiu que va afectar totes les classes. Tant els rics com els pobres feien qualsevol cosa per tenir accés a aquella droga. I ho feien, és clar, sense adonar-se de les conseqüències. En feien prou passant-ho bé. I com que la història, amics, és malèficament circular, almenys fins que s’acabi, ara tenim un altra substància que ens està narcotitzant. La tinc aquí mateix, ara, al meu costat, i la faig servir mentre escric aquestes línies. Es diu Iphone, però, com el dimoni, el coneixereu per molts altres noms.

Tota la societat xinesa d’aquells anys va quedar encantada, atordida i amb el temps rendida. Nosaltres estem igual. I paradoxalment alguns dels productes que ens tenen més hores davant les pantalles venen directament de la Xina.

Els que comerciaven amb l’opi eren els que més es resistien a prendre’l. Aquest era el seu poder. I ara passa el mateix. Els homes i les dones que hi ha rere les corporacions que ens mantenen addictes a la seva droga no la prenen. Digueu-los ximples.

Mentre els nostres fills van tot el dia amunt i avall amb centenars d’aplicacions descarregades els poderosos de Sillicon Valley els porten a escoles en què estan prohibits els mòbils i que eduquen com ho fèiem nosaltres fa anys. Abans, és clar, que el mercat occidental s’inundés d’això que en diuen xarxes socials. Aquesta sí que és una bona metàfora.