El combat que mai no acaba

En el millor dels casos, aquell dissabte plujós de primavera el venerable ancià no s’hauria tret les pantufles d’estar per casa, ben a prop del sofà oreller, les atencions de la família i la tisana fumejant a la tauleta. Però aquesta imatge, que podria respondre perfectament a la d’un avi de 93 anys que entreté el pas del temps amb la serenor d’una vida tranquil·la, no es correspon en absolut amb la naturalesa de Pere Ferré, un inefable “diplodocus” –com li he sentit definir-se en més d’una ocasió– nascut amb la Segona República i enverinat pel jazz des de la primeríssima joventut. Per això aquella nit s’asseia per primera vegada davant del piano del Sunset i, com si es tractés d’un nen estrenant sabates noves –i ben llustrades–, impregnava el seu art i el seu somriure durant prop de dues hores damunt les tecles. En companyia d’uns músics que són també baluards d’aquest ofici –Pau Casares al saxo, Pep Rius al contrabaix i Olivier Rocque a la bateria–, el pianista més veterà de la nostra escena va obsequiar els aficionats gironins amb una d’aquelles sessions a mig camí entre la nostàlgia i l’eternitat. A diferència del seu amic i admirat Tete, amb qui va compartir no poques aventures i aprenentatges, la bonhomia i la generositat defineixen la calidesa del seu estil desproveït d’ostentacions i estridències. Sempre fidel a uns clàssics com Laura, All the things you are, Bésame mucho i Satin doll, entre un reguitzell d’estàndards que porta impresos als seus dits després de tota una vida interpretant-los. I com si el destí hagués decidit entrellaçar en el temps l’essència d’un mateix combat en defensa de la noblesa de l’art i de la vida, l’endemà apareixia per aquestes terres la figura jove i entusiasta d’Albert Marquès. El pianista de Granollers, resident a Nova York des de fa 13 anys, recalava al cau d’El Rantell de la Bisbal d’Empordà per compartir l’experiència d’un llibre –El jazz suena en el corredor de la muerte– i un disc –Freedom first–, amb els quals no tan sols legitima sinó que demostra la importància de posar la creació musical i el talent personal al servei de la justícia i la dignitat humanes. Exemples com els seus, units pel jazz a un segle de distància, a banda de donar sentit a allò que anomenem l’existència, poden projectar el somni que un món millor també és possible.