Perdre’s coses: por o plaer?
Una persona amb vincle sanguini que ara viu un moment dolç i feliç i, per tant, no hi ha esdeveniment social, cultural, ambiental, professional, emocional i tots els -al que se li resisteixi, em va fer arribar un article sobre un llibre del filòsof i psicòleg danès Svend Brinkmann titulat La alegría de perderse las cosas. Em va fer gràcia el títol, per l’oxímoron que vaig veure a la primera capa, perquè soc de les que tenen el típic somni que surto al carrer sense calces, ni pantalons ni res de cintura per avall i el meu nivell zero en interpretació onírica em diu que això és propi de qui tem perdre coses importants. No hi veia gaire alegria en això de perdre’s coses, vaja. Doncs resulta que aquesta sensació té un acrònim en anglès, FOMO, que respon a fear of missing out, la por a perdre’s alguna cosa. És un sentiment associat a la vida actual, tan frenètica, consumista, excessiva i sense límits. Ho hem de fer tot, tenir-ho tot i estar pertot. Com que, evidentment, això no és possible, després venen estressos, angoixes i depressions. Per això, Brinkmann proposa passar del FOMO al JOMO, el joy of missing out, que és el plaer de perdre’s les coses. Això vol dir afluixar l’accelerador, cultivar la moderació i fomentar el benestar mental amb el menys és més. Saber dir no, saber escollir i gaudir-ne de forma reposada. Aquest diari publicava dissabte una entrevista al grup barceloní de pop Blaumut, a propòsit del concert que fa demà a les escales de la catedral, i just lamentaven el consum desfermat i abusiu de música: “Hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir realment de res.”
Amb aquests inputs voleiant-me pel magí i marfonent la meva alegria per intentar no perdre’m res, he anat a parar al meu autoregal de Sant Jordi, Llegir petit, de Blanca Llum Vidal. En el títol l’autora uneix dos camps semàntics que sembla que no acabin de lligar, però ho fa per incidir en una manera determinada de llegir. Parla de triar, de deixar-se interpel·lar per coses concretes i petites. En comptes de pretendre capir la immensitat, diu, estimbar-se en un únic aspecte, fer un triar minúscul, un voler menut. “En comptes d’anar a colonitzar una terra vasta i extensa, anar a descobrir una parcel·la, un redol venturer, una clariana”. Quina cosa, la lletra de Blanca Llum Vidal. No us la perdeu!
