El fangar de la política

No sé si el moviment dels darrers dies de Pedro Sánchez respon a una estratègia política estudiada o a l’afartament, més enllà de tota resistència humana, del fangar en què està sotmesa la política fa anys. No sé, com no ho sap gairebé ningú, si la decisió l’ha pres en la solitud més absoluta o envoltat del seu equip polític. Aquests dies van plens de tot tipus d’anàlisis i teories, i no m’hi entretindré pas. Ho deixo per als experts i tertulians varis. En el que sí que em vull entretenir és en la primera part del discurs del president espanyol, pel toc d’atenció del que representa al panorama polític i mediàtic que tenim. Un panorama que ha oblidat la separació de poders, que ha permès que l’acció judicial s’usi com a arma per marcar les decisions polítiques, que no dubta a servir-se de personatges foscos per soscavar la credibilitat de l’adversari. Aquell que ha fet de la persecució de l’altre la seva prioritat, més enllà de pensar en les necessitat de la ciutadania que l’ha votat. Un panorama esquitxat de paraules com ara exili, lawfare, repressió, difamació, fake news, ultradreta, descrèdit, patiment. Tenen raó els que recorden a Sánchez la manca d’empatia amb la persecució de l’independentisme, i té raó Sánchez en recordar que la política la fan persones amb sentiments. Ara que tant reivindiquem l’atenció a la salut mental, hem d’exigir la fi d’aquest estil de fer política i que s’allunyi del femer en què l’han convertit els uns i els altres. Que s’ataquin les polítiques dels partits opositors, si es vol, però que no es faci de l’enfonsament personal dels adversaris el pal de paller.