Rècords

Quants rècords es baten cada dia? L’últim conegut s’ha aconseguit al metro de Londres, quan un policia i el seu fill han passat per les 268 estacions en 18 hores i 3 minuts, 18 minuts menys que els registrats en una prova precedent. Es tractava, com es veu, de circular per tota la xarxa del metro londinenc en el mínim temps possible, i el policia i el seu fill havien dedicat moltes setmanes a preparar aquesta experiència, estudiant els itineraris, les combinacions més ràpides entre les nou línies, etc. Suposo que havien calculat que les terribles hores punta coincidissin amb el seu pas per les estacions menys concorregudes. Tot plegat un esforç mental i físic considerable, amb un premi bàsic –a més d’uns diners, fruit d’una juguesca: incorporar-se al famós llibre Guinness de rècords mundials.

Amic lector, posseïu algun rècord? No? Jo tampoc. Hem d’admetre que no som ningú, en aquest món. Cal tenir algun rècord o ser campió d’alguna cosa, per insignificant que sigui. Mai, en tota la història de la humanitat, no hi havia hagut tants campions com ara. L’abús ja ha començat pel mot, perquè campió era el cavaller que combatia en un torneig per la causa d’un altre. La majoria dels moderns campions, en canvi, lluiten per la causa pròpia. I de quina causa es tracta?

En el cas dels qui aspiren a batre un rècord com el del metro, el de ballar sense descans, el de menjar més pams de botifarra en una hora, etc. Jo penso que cal veure-hi el símptoma d’una de les necessitats més creixents dels nostres dies: la necessitat de ser aplaudit. I qui diu aplaudit diu fotografiat o entrevistat. De fet, és l’impuls de fer saber que existim. En la nostra societat, no distingir-se pot ser per a algunes persones una frustració insuperable, i el rècord és buscat com un acte terapèutic. És probable que, després de demostrar que podia passar en 18 hores per 268 estacions, el policia londinenc es consideri una persona normal o, com diuen ara, realitzada. Si això el fa més amable amb la gent, més benhumorat i més segur d’ell mateix, i si llegir el seu nom en el Guinness li dona la satisfacció de no haver passat per aquest món en va, tot aquest esforç ha estat positiu.

Em direu que aquest esforç podria haver-se aplicat a activitats socialment més útils, més transcendents, etcètera, etcètera. Us equivoqueu, em sembla. Això, ja ho fa altra gent que no sent la necessitat de batre rècords. A cadascú demaneu-li allò que pot donar. El policia de Londres sentia aquest desafiament i no un altre, i ja no hauria fet la marató del metro si hagués tingut les inquietuds d’un apòstol social. Vist de fora estant, el seu acte és un acte gratuït. Córrer per córrer. Menjar més per menjar més. Xiular més fort per xiular més fort. Quin contingut té aquesta campionitis?

Jo el veig en la semblança dels dos mots: rècords i record. A través d’un rècord, hi ha qui aspira a deixar un record, a no quedar oblidat en l’immens estadi d’espectadors anònims que és el segle XX. Que aquesta aspiració valgui la pena ja és una altra qüestió.