Un vespre, a la Rambla

La Rambla és una clara demostració que, sovint, darrera d’un tòpic hi ha una veritat. La Rambla és un carrer únic a Barcelona. I, probablement, un dels més importants d’Europa. El tòpic és alimentat matusserament pels cantants dolents que canten les dolentes cançons en les quals esmenten la Rambla, el Tibidabo, Montjuïc, la Sagrada Família… Però la veritat de la Rambla aconsegueix de destruir el tòpic i reconstruir cada dia, davant dels nostres ulls, un carrer que és més que un carrer, sobretot per als qui creiem que un carrer no és tan sols un alineament de cases.

Al món hi ha carrers extraordinaris des del punt de vista urbanístic o arquitectònic i d’altres que deuen la seva personalitat a la gent que els freqüenta. La Rambla és un passeig refet cada dia per la gent. És un producte de la voluntat –i de la complicitat– humana.

Aquests dies la Rambla té, al vespre, una vitalitat farcida de tota mena d’ingredients, amargs i dolços, tradicionals i exòtics, patètics i lluminosament purs. Si sou capaços de fer-ho, passeu-vos dotze hores seguides a la Rambla, de les vuit del vespre a les vuit del matí, i enlloc més no podreu aprendre, d’una manera tan intensiva i esfereïdora, la infinita diversitat de la condició humana. Hi ha, a més, una estranya correlació entre els canvis de llums i els canvis de les actituds, una gairebé imperceptible substitució de tipus i tot plegat fa pensar que la Rambla té una mena de corda que fa moure el mecanisme del carrer; vist amb un cert distanciament, sembla una joguina mecànica que no s’atura mai.

De prop, però, de mecànic no en té res, la Rambla. Ben al contrari, ens omple els ulls de sorpreses, de contrastos, de gestos imprevistos. Enmig del “personal” de la Rambla –un dia un guàrdia civil em va dir que el carrer no li acabava de fer el pes, “mayormente por el personal”– aquest vespre he vist passar un noi i una noia que empenyien dos cotxets d’invàlids: havien tret a passejar dos minusvàlids per la Rambla, perquè poguessin compartir la vitalitat del carrer i contemplar la fira d’artesania que hi ha al capdavall. Un acte de pura generositat humana, un servei tan fàcil d’admirar i tan difícil de fer.

En la babel ramblística, el noi i la noia parlaven un idioma que tothom podia entendre, si teníem els ulls prou oberts. No era l’idioma de l’exhibició personal, ni de la mirada agressiva, ni de la decadència física, ni de la tafaneria escandalitzada, ni de la gresca més elemental, ni cap dels llenguatges amb els quals sol manifestar la gent la seva presència en aquesta Rambla-escenari. El noi i la noia que passejaven els minusvàlids parlaven l’esperanto de la fraternitat, que és un llenguatge terriblement provocatiu en determinades circumstàncies. Em semblà que, tot passant, deixaven al seu darrera un brevíssim deixant de silenci, aquell silenci sobtat que és glossat tradicionalment amb la frase: “Ha passat un àngel”.

Tot seguit, però, torna el crit i la rialla, cadascú recupera el seu gest i relliga el fil dels seus pensaments, i milers de passos esborren el rastre de les rodes dels cotxets.