Raça humana
Us veig cofois amb la baixa paternal
He conegut pares que han pogut gaudir d’una baixa de vint setmanes per poder tenir cura d’un fill acabat de néixer. Em refereixo als pares de la criatura, a la figura paterna, i he viscut de prop combinacions matemàtiques per anar fent torns amb el nadó i aconseguir que estigui al màxim de mesos tutelat, durant tot el dia, per un dels dos progenitors. Sens dubte, els homes heu aconseguit una gran victòria, igualant el vostre permís al de les dones, i en funció del prisma amb què es miri, algú em vindrà a dir que també és un triomf per a les mares, que guanyen un cert dret a alliberar-se sabent que el nadó queda en bones mans. En tot cas, no he vingut aquí a discutir els temps que marquen les baixes maternals i paternals. Sí que vinc a reclamar que aquest repartiment igualitari de les cures, ara que celebro veure-us tan cofois amb la possibilitat de fer de pares a jornada completa, es perllongui una mica més en el temps. Tant com la resta de la vostra vida, si no és molt demanar. Que després la canalla va creixent, i qui dia passa any que ja hi ha la mare per arribar a tot. Que les sortides de les escoles i els parcs segueixen plens de dones i que les mestres es comuniquen de forma majoritària amb les mares. Que el món va sobrat de pares que desconeixen la talla de sabates dels fills, o l’hora que pleguen de l’extraescolar d’anglès. I si de cas deixem el repartiment de les tasques de la casa per a un altre dia. I freno, que m’encenc, però no sense reivindicar abans que ja que el pes de les cures segueix recaient en les dones –sí, ja sé que hi ha alguna excepció, no us esvaloteu–, potser el que hauria estat de justícia hauria estat allargar la baixa maternal, en lloc de fer-nos creure que tots som iguals davant les criatures.