12-M: ara o mai?

Les eleccions del 12-M serien unes eleccions normals, com les d’abans del procés, si no hagués aparegut en escena l’efecte Puigdemont. Les darreres eleccions espanyoles, les del 23-J, li varen oferir una oportunitat per canviar les regles del joc i el seu fort lideratge està fent que trontolli l’escenari més o menys controlat previst per després del 12-M. Les enquestes publicades que ja recullen l’efecte Puigdemont i les dades que tenen els governs –el d’aquí i, sobretot, el de Madrid– poden estar al darrera de les actituds dels dos presidents de govern, que fan mans i mànigues –i fins i tot un hipòcrita xantatge emocional– per desviar l’atenció i trencar la dinàmica electoral que es comença a viure a Catalunya, sobretot dins el moviment independentista, on cada cop és més evident la recuperació important del vot provinent de l’abstenció del 2021, afegida a una transferència de votants d’ERC i la CUP cap a la candidatura encapçalada pel President Puigdemont.

Aquest sol fet ja comporta que aquestes siguin unes eleccions diferents. Per acabar-ho d’adobar, el president del govern espanyol ha aprofitat, just ara, per desencadenar una mobilització dels votants del PSOE esperant que, a Catalunya, es tradueixi en una major participació electoral dels seus votants, sobretot dels molts que li donen suport a les eleccions espanyoles i s’abstenen a les catalanes (si, a les eleccions catalanes de 2021 en relació a les anteriors del 2017, l’abstenció en el bloc independentista fou de 713.000 votants, en el bloc unionista fou de 979.000 votants). La clau estarà, sens dubte, en qui sigui més capaç de mobilitzar els seus votants potencials.

Situem-nos, però, en l’espai independentista. Filant prim i anant directament a les dades i no tant als resultats publicats (cada cop més cuinats a gust de qui paga, d’una manera més o menys directa), la majoria d’enquestes mínimament fiables ajuden a veure les tendències de fons. Si, a més, tenim en compte que l’actual sistema electoral fa impossible predir el número exacte de diputats que traurà cada formació, podem concloure que el primer lloc se’l disputaran PSC i la llista Puigdemont, que ERC quedarà en tercer lloc, a una distància dels dos primers inimaginable fa només unes setmanes. També sembla evident que el PP serà el principal beneficiari dels vots que deixaran Cs sense representació i que la resta de forces (Vox, CUP i Comuns, probablement per aquest ordre) veuran reduïda la seva representació en benefici de les forces majoritàries dins el seu bloc.

I a Catalunya, quan parlem de blocs, parlem sobretot de blocs nacionals (independentisme/unionisme). La pugna entre els blocs dreta/esquerra, fa temps que només serveix per explicar el transvasament de vots dins de cada bloc, i l’explicació principal sempre és el vot útil.

Dit tot això, l’escenari que ens trobarem l’endemà del 12-M no costa gaire de predir. La suma del bloc unionista no donarà per tenir la majoria suficient (en els darrers 15 anys no han superat mai els 57 diputats i se’n necessiten 68 per la majoria absoluta). La suma del bloc independentista estarà, molt probablement, entre 70 i 74 diputats (els seus mínim i màxim des del 2010).

Ja entrant en qüestions més numèriques que possibles, políticament parlant, la tercera suma que pot superar la barrera dels 68 diputats seria la reedició del tripartit existent abans del 2010 (en els últims 15 anys, només el 2021 va superar-la). I, finalment, existeix una quarta combinació possible, encara que políticament sembla la més improbable, com és la suma de les dues llistes que ocupin els dos primers llocs en aquestes eleccions, Junts i PSC.

D’aquests escenaris postelectorals, sembla clar que l’opció amb més possibilitats de reeixir és la reedició del pacte independentista del 2021, però molt probablement amb el lideratge de la candidatura encapçalada pel President Puigdemont. Les tres forces independentistes parlamentàries en són més que conscients i saben que aquest pacte serà l’únic que acceptaran les bases del moviment. Qualsevol altra opció provocaria un terratrèmol polític de conseqüències imprevisibles per a qui no ho fes possible.

Malgrat els intents a corre-cuita que hi ha hagut per aconseguir una llista unitària primer i, almenys, un acord programàtic de mínims després, les forces independentistes es veuran obligades a trobar un espai d’entesa més sòlid i estable i, sobretot, més engrescador que els acords del 2021. I aquesta entesa pot ser l’espurna que torni a activar el moviment en el seu conjunt. Però perquè aquesta espurna sigui possible, cal dibuixar clarament els passos a seguir, i el calendari, per aconseguir la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol dins d’aquesta legislatura o, si això no és possible, per instaurar la República i mantenir-la al llarg del temps. Sense aquesta espurna, el moviment civil independentista difícilment tindrà la motivació per tornar a posar-se al capdavant ni i no podrà tornar a creure en aquests dirigents polítics.

Segurament, aquesta serà la darrera oportunitat per aquesta generació que vam impulsar el procés que hem conegut i, molt probablement, sigui la darrera oportunitat que tindrem, com a país, per esdevenir un Estat independent. La globalització econòmica, l’homogeneïtzació cultural i lingüística així com les migracions humanes que comporta, ens ho posaran cada cop més difícil. Ara és l’hora!