Mirades
Premi per al net de l’àvia Neus
Molta gent l’ha descobert per El Voraviu que publica a la contra d’aquest diari des del juliol del 2020: un llenguatge directe, a voltes col·loquial, amb una mala llet profunda i una manera de dir les coses clara i catalana, però sempre amb voluntat d’anàlisi que, generalment, no es correspon al que diuen altres analistes, ni tan sols els del diari que dirigeix i del qual és propietari. I sempre amb una referència a la seva àvia Neus, de qui va aprendre les frases que deixa anar i que els que hi hem treballat de molts anys enrere coneixem de primera mà perquè les hi hem escoltades totes. Sentències que neixen de la saviesa popular però que defineixen a la perfecció, sense necessitat de més anàlisi, el dia a dia que ens toca viure. Aquesta tarda, Joan Vall Clara (Calonge, 1958) rebrà el Premi Especial del Jurat en l’onzena edició dels premis Martí Gasull i Roig, que atorga la Plataforma per la Llengua, al Teatre Poliorama.
Però en Vall Clara, de qui hauré d’escoltar que soc un pilota, és molt més que el punyent articulista d’El Voraviu. És un periodista de raça, ànima d’aquest diari com ho va ser abans de tots els productes periodístics relacionats amb aquesta capçalera. Ha estat lligat a Punt Diari des d’abans de la seva sortida i si els fundadors van ser altres i se’ls ha de reconèixer, el que va ser Punt Diari, El Punt i El Punt Avui beu de la seva filosofia i manera de ser. Primer corresponsal a Calonge el 1979, no va entrar a la redacció fins al 1982. La mili a Rota n’és la causa. Sempre més lligat a la capçalera per fer-la professional i gran, fins i tot quan en un gest de rebel·lió va plegar per ser corresponsal d’El País una temporada. Això sí, no va deixar d’escriure i d’aquella època hi ha entrevistes magnífiques que despullen personatges de primera fila.
Ha estat un gran periodista, però n’ha fet poc. De tornada al diari com a cap de redacció, va ser promogut a director el 1989, però ja va fer d’empresa, encara que no fos director editorial fins al 1992. Els que hem treballat amb ell sabem que els números van limitar una carrera periodística que hauria pogut ser més brillant. Però la seva dedicació a l’empresa ens va permetre als altres escriure i fer que aquell petit diari nascut amb vocació d’independent, català, comarcal i democràtic, que era molt dir en aquella època, fos líder a comarques gironines i, sobre la base de la filosofia del diari nacional per edicions, cresqués fins a superar els 30.000 exemplars. El Diumenge Punt, Presència, La Coma, L’Esportiu, La República, El Punt Avui TV, els diaris a la Catalunya del Nord i el País Valencià i tantes altres coses s’han fet a la seva manera. Amb llibertat absoluta, sempre pensats, escrits o fets en català i amb una visió de país en el sentit més ampli.
Hauria volgut ser pagès, en va fer i encara en fa. Els seus articles sempre han estat punyents i sense manies. L’han volgut condicionar esquerres i dretes. Li han penjat totes les etiquetes, de comunista a puigdemontista, passant per socialista, nadalista, republicà, convergent o porc espanyol. Sempre ha tirat pel dret i ha fet el que creia que tocava. Merescut premi, i que continuïs així fins al dia del judici final a la tarda!