El davantal

No m’havia endut paraigua i en alçar el cap vaig veure l’antiga xemeneia amenaçant al cel sutjós que embrutava l’escletxa de blau que volia il·luminar el capvespre després de dos dies seguits de pluja benefactora. Era la vigília de l’1 de maig i, tot i que la xemeneia apuntava a una eternitat grisa, la meva mirada es va dirigir als davantals de les dues obreres que sortien de la Comicrós, així l’anomenen els fills del veïnat de Salt, que la càmera de Joan Vivó Comas va retratar el 1910. L’actitud de les dues obreres, amb els braços fent nanses, no era desafiant com sí que pretenia la xemeneia amb els núvols grassos. Els davantals arrodonien les figures de matrona. La fotografia immensa és una tela enorme que dona la benvinguda al visitant de la Factoria Cultural Coma Cros, a l’entrada de l’edifici Kropotkin. Durant la guerra, la Comicrós es va col·lectivitzar com a Fca. Kropotkin prenent el nom de l’anarquista i amb un rètol pintat amb les lletres de l’alfabet rus. Les obreres no somriuen al retratista. No són models ni icones per molt que ara una periodista amb presses les fotografia amb voluntat de convertir-les en símbols. Sempre he vist davantals de feinejar, que si ve al cas freguen una pelada d’un genoll o amaguen el plor amb una abraçada, en les cintures amples de dones que estenen llençols amb olor de net, amb els braços en ansa, fatigades, amb preocupació maternal i amb ganes de treure’s el sutge de la fàbrica i fer ramets amb les flors de maig i embellir la taula de la cuina.