Un Comte Arnau musical

Des d’un lloc de la Terra Ferma, el nom del qual sí que vull recordar, em fan saber que per la comarca d’Osona dona voltes musicalment, talment un renovat Comte Arnau, l’artista Arnau Tordera i Prat, nascut a Tona, el 1986, líder i cantant principal del grup Obeses. Haig de dir ràpidament que sabia el nom d’aquest conjunt, però que no n’havia escoltat cap cançó ni assistit a cap dels seus concerts. Per tant, no sabia que fos al món un xicot –aquest renovat també Noi de Tona– que respongués al nom d’Arnau Tordera. Ara me’n penedeixo, més ben dit, m’estiro els cabells que encara em queden, lamentant aquest desconeixement. Em dec haver quedat a la música melòdica italiana, francesa –i, per descomptat, catalana– dels anys seixanta i setanta del segle passat, naturalment, tot i que al XIX també hi havia bons repertoris.

El cas és que, fa uns mesos, vaig tenir l’oportunitat de veure i escoltar a Arbeca (Garrigues) un recital d’aquest Noi sobre mossèn Cinto Verdaguer –ell solet, amb la guitarra, dues bones hores–, narrant la vida del sacerdot poeta, recitant versos seus i també cantant-los, amb música pròpia. Magnífic espectacle, de format íntim, per dir-ho aviat, com si fos una classe de literatura, justament, del segle XIX.

El vaig voler saludar per felicitar-lo, vaig dir-li –per fer-me l’informat– que havia vist i escoltat en vídeo, amb bon profit, uns seus espectacles teatrals i musicals –amb gran aparat simfònic, veus corals i recitatius d’actors i actrius–, alguns dels quals dedicats, justament, a Verdaguer. I va informar-nos que el 7 d’octubre, a Manresa (Teatre Kursaal), estrenaria una altra composició escenificada anomenada Sardanejant. Aquesta no se m’ha d’escapar. Vinc a referir-me que veig aquest xicot, aquest Noi, nou Comte Arnau, com un artista molt complet que la vida completarà encara més, si es té en compte que ja va començar tenint unes bones bases filosòfiques (llicenciat per la UAB) i musicals (Esmuc i Taller de Músics), complementades amb guitarra clàssica al Conservatori de Vic. I és que a Vic i comarca, des que va començar-se a sentir la influència teatral, poètica i lingüística de Lluís Solà (ara amb 84 anys), la cosa de la paraula dita, la dicció, ha millorat molt, i no em sorprendria que l’Arnau Tordera, per la claredat de la seva veu i per la forma com mastega les síl·labes dels mots, fos deixeble, directe o indirecte, del mestre Solà.

Així, doncs, com a compositor, guitarrista, cantant i actor, l’Arnau ja comença a disposar d’una obra considerable, en solitari i amb Obeses, posant en solfa poemes de Carner i Espriu i, sobretot, els tres o quatre espectacles globals, qualificats d’òpera rock, dedicats a Verdaguer Ombres i maduixes, amb grans conjunts orquestrals i vocals, uns escenaris que es repeteixen en altres creacions més actuals i polítiques, com Ens en sortirem, amb Obeses i la Cobla Berga Jove, i com Una veu feta de mil veus, en què un miler d’infants i joves –reunits en el Projecte Social Vincles, del Palau de la Música Catalana– canten, amb música seva, la urgència de la llibertat i justícia al món.

La creativitat d’aquest nou Noi de Tona és sorprenent: tant és capaç de posar lletra i música a cançons com Invasió terrícola i Amor artificial (temes actuals i, segur, del futur immediat), com fer una anàlisi tècnica –que em va semblar impecable, tot i no entendre-hi– de la cèlebre sardana Somni (1945) del reconegut compositor Manuel Saderra i Puigferrer, garrotxí de Tortellà que, a la vora del Ter, s’enyorava i somiava en el llac de Banyoles. Molts dels sardanistes que l’han ballat, entre ells el meu recordat pare, no podien fer-ho sense enyorar, al seu torn, tot el que es va perdre el 1939.

També en clau del passat cap al futur, Arnau Tordera va presentar a l’Auditori de Barcelona, el 2019, la cantata La màquina del temps, una enginyosa posada en escena on un relator, ell mateix, acompanyat per centenars de nois i noies pertanyents al Secretariat de Corals Infantils, fan parlar aquesta màquina que narra l’evolució d’aquest món de mones. I posats a fer coses sensacionals, amb la seva guitarra elèctrica es plantà un dia al capdamunt de l’agulla de Sant Jeroni, a Montserrat, per difondre als quatre vents una versió d’Els Segadors. I és que “Lo cor de l’home és una mar/ tot l’univers no l’ompliria” (Verdaguer).