Crònica d’una dona intoxicada

He tingut la sort de llegir el llibre Crònica d’una societat intoxicada (Columna, 2024), de Joan-Ramon Laporte. Un llibre que explica un món, el nostre, que inventa malalties i com molts pacients demanen medicació en comptes de realitzar uns canvis de vida que potser no poden fer però, afegeixo jo, sembla que podem estar de tres a quatres hores enganxats a les xarxes diàriament per una petita dosis constant de dopamina. El llibre de Laporte m’ha fet recordar la meva crònica com una dona intoxicada, una baby-boomer del 69. Us ho explico per si us serveix per elaborar la vostra pròpia crònica. Vaig contradir els meus pares. Vaig desestimar tot el que em deien, com ara no dutxar-se amb la menstruació, o esperar-se dues hores després de dinar per banyar-se o que els gais i els transsexuals eren depravats. Prou d’incultura, de persones obtuses i plenes de prejudicis encara que siguin els teus pares! Visca la ciència i la medicina!

Així que anava al metge i m’ho prenia tot, hi confiava plenament fins que em van receptar antidepressius més de cinc vegades però mai me’ls vaig arribar a prendre. Tenia molt interioritzat que la vida no és una festa constant: tenim problemes a la feina, ens separem, se’ns mor algú proper. Els clàssics i la literatura m’havien ensenyat una cosa important: hi ha alguna cosa positiva en el dolor. Sona malament, oi? Doncs ho crec, crec que en el dolor aprenem, madurem, entenem, millorem i que hi ha experiències que s’han de viure, com estar trist. I també que hi ha situacions en les quals una no ha d’adaptar-se com ara un procés de mobbing. Viure no és fàcil (i a la vegada és fascinant) però quina aventura tan meravellosa això d’intentar viure segons la pregària de la serenitat: “Concedeix-me, Déu meu, serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar el que puc canviar i saviesa per conèixer la diferència.”

Després va venir la covid, i molts coneguts, fins i tot el meu metge de capçalera, em van dir que no em vacunés. Arreu circulaven teories conspiranoides, i tots coneixíem companys que havien decidit no vacunar-se. Però entre un món sense sentit i un altre en el qual no pogués refiar-me de les institucions, vaig decidir, com molts, vacunar-me amb mil pors però vacunar-me. Després va venir la menopausa, i el ginecòleg em va insistir moltíssim a prendre’m les hormones per no patir els efectes indesitjats d’un procés bonic i normal. Joan-Ramon Laporte ara em dona la raó i li ho agraeixo. Ell també m’ha fet adonar –en això sí que no hi queia– de la gran mentida que ens han dit amb allò d’aprimar-nos per salut. Evidentment en cas d’obesitats greus és imprescindible però sovint les persones de vida (quina expressió més bonica) acostumen a viure més i millor. Una certa rodonesa és sana! Gràcies, Joan-Ramon Laporte!

Algú em podria dir: ostres Barderi, quina merda tot plegat! No sabem mai què hem de fer! Si fer cas al metge, si no, així és impossible saber com actuar! I ells són els especialistes, nosaltres no podem tenir la seva informació! Doncs aquesta és la màgia i la meravella de mirar de ser una persona emancipada! No ets algú tutelat, no ets súbdit! Cal informar-se, anar a diferents metges, fer servir el sentit comú (per exemple quan un metge em volia fer prendre pastilles anticonceptives per evitar una mica d’acne). El gran oftalmòleg Daniel Vilaplana sempre diu que mai s’han d’operar els ulls només per raons estètiques, així que porto ulleres i viure!

Alguns pensaran com jo, d’altres no, aquesta és la meravella de ser emancipat! Tenim molta informació, tenim molts llibres, el lloc on les persones sàvies acostumen a expressar el seu coneixement. Agafem les brides de la nostra vida! Amb quatre hores diàries a la xarxa tenim moltes possibilitats de canviar d’activitats i formar-nos una opinió. Ara he recordat el llibre de Marian Rojas Estapé: Recupera la teva ment, reconquista la teva vida (Columna, 2024). Ens diu el que ja deia Aristòtil: volar molt alt vol dir caure de més amunt, o com defensaven els epicuris, cal sempre una moderació en tot (això també ho deien els pares, oi?). És meravellós veure com la ciència ratifica el que ens diu la cultura humanística, la literatura dels clàssics. I com tot al final conflueix, com la veritat existeix i s’hi arriba per diferents camins. La meva recepta: llegir. Perquè per ser una persona emancipada cal pensament profund i el nostre pensament és exactament equivalent a la nostra capacitat de fer una lectura profunda. Desconnectant el mòbil i a poc a poc canviar la dopamina per la serotonina, o el que és el mateix: canviar la noció de felicitat adrenalínica per la de benestar i serenitat (una altra consigna ben clàssica).