Opinió

Som 10 milions

Les joies d’en Ventalló

Fa seixanta anys de la primera traducció de ‘Tintín’ al català a càrrec de Joaquim Ventalló

A Terrassa hi falta una placa commemorativa, llamp de llamp de rellamp de cinquanta mil rellamps! Seixanta anys de la primera traducció al català de l’icònic Tintín, de Georges Remi (Hergé), a mans del polifacètic egarenc Joaquim Ventalló i Vergés (1899-1996) –periodista, regidor de Barcelona del 1931 al 1934, un dels fundadors d’ERC i posteriorment exiliat– bé s’ho mereixen per acabar d’homenatjar qui ha deixat un llegat d’incalculable valor cultural en la promoció i supervivència de la llengua catalana en un temps en què s’havia relegat a l’àmbit familiar. Ironies del destí, unes quantes generacions hem conegut un munt de renecs nostrats en català en boca del capità Haddock i la ploma de Ventalló gràcies al ministre d’Informació i Turisme del moment, José Manuel Fraga Iribarne, que el 1962 aixecava amb un decret la prohibició de fer traduccions en català. Ventalló es va oferir per carta al director literari de l’Editorial Juventud, Marià Manent, per fer les traduccions i d’aquí en va sorgir la primera, Les joies de la Castafiore, amb un gran èxit, i després tota la resta, alguns dels quals amb l’ajuda –supervisada–dels seus fills, l’Eulàlia, que era mestra, i el Joan.

Ho explicava fa uns dies l’Eulàlia, com “potser l’únic que li podrem agrair” a Fraga, durant la xerrada organitzada a la cocapital vallesana a l’ara Casa de l’Esport –antic ajuntament, institut industrial i seu del Centre Excursionista, entre altres– per commemorar els 60 anys de Tintín en català i que coincideix amb el 125è aniversari del naixement de Ventalló. I, com no podia ser d’una altra manera, la regidora de Cultura, Rosa Boladeras, va dir que posaran fil a l’agulla perquè a la plaça Joaquim Ventalló s’hi posi la placa.

A l’acte, conduït pel tintinaire periodista editor del Grup Món, Salvador Cot; i en el qual van participar Pau Vinyes, historiador i vicepresident de 1001-Associació Catalana de Tintinaires; Josep Puy, doctor i investigador d’història contemporània i exprofessor de la Universitat Autònoma (UAB) de Filosofia i Lletres, es van poder conèixer totes les facetes intel·lectuals, polítiques i professionals de Ventalló –el primer a narrar un partit del Barça en català a Ràdio Barcelona el 1928 des d’Irun o impulsor de l’avantprojecte de l’aeroport internacional de Barcelona–, però també d’un bon reguitzell d’anècdotes. Com quan va refusar en una trobada amb Puy una copa de ginebra –diürètica segons ell– de la marca Larios perquè el marquesat s’havia “portat molt malament amb Catalunya”, o que finalment va optar per deixar el nom originari de Dupond i Dupont –en castellà traduïts per Concepció Zendrera com Hernández y Fernández– als policies del còmic tot i que havien pensat en els de Palau i Palou.

Des d’avui i fins al proper 18 de maig encara es pot veure l’exposició Jo encara diria més. Les llengües tintinaires a la biblioteca del districte 4 de 1.001. Associació Catalana de Tintinaires, amb col·leccions de Jordi Duch i Can Tonet. I, repetint-me com el lloro protagonista de les Joies de la Castafiore, manllevo el seu comiat del còmic per al de la maldestre crònica: “S’ha acabat, llamp de llamp!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.