“«Vamos!»”, sí, però cap a on?

Hi ha un vídeo molt bonic que corre des de diumenge per aquest món inabastable d’internet. L’alegria és una cosa bonica de veure, bonica i profitosa, un regal per a l’esperit, com una tassa de te reconfortant en un moment de pausa dins de la follia d’una jornada laboral. Les imatges en qüestió estan rodades per un tècnic del Girona FC damunt la gespa de Montilivi i ensenyen jugadors, equip tècnic i també afició eufòrics per la victòria contra el Barça i la classificació per jugar la màxima competició europea.

La gravació arrenca amb els dos protagonistes principals de la història, l’entrenador Míchel i el capità Stuani, abraçant-se, i a partir d’aquí van desfilant la resta amb una acció que es va repetint, quasi com un ritual. Quan un jugador veu que la càmera l’enfoca, se la queda mirant, posa els ulls en òrbita, obre la boca tant com pot i exclama: “Vamos!”.

Abans de prosseguir endavant i, per si hi ha algun lector despistat que no acabi d’aclarir-se amb la llengua espanyola, cal explicar que una traducció al català que s’aproxima al sentit d’aquesta expressió és “som-hi”, proclama breu i contundent que cal entendre com l’encoratjament col·lectiu a afrontar un repte que s’entreveu difícil.

El que fa un futbolista quan crida “vamos” després d’un gol o una victòria és, exactament, animar-se ell i la resta que estan amb ell, companys i afició, a perseverar per aconseguir una fita més alta amb una lògica de causa comuna, grupal, tribal. El “vamos” que resumeix en un sol mot el crit de joia de la paraula gol i les altres expressions d’alegria i victòria que hi van associades, s’ha imposat en els últims anys quasi com una matussera simplificació del llenguatge esportiu, ja per si mateix carregat de simplicitat.

La sobreexposició del món de l’esport professional a través de tot tipus de suports audiovisuals ha introduït el crit a pertot i ja ressona per tot arreu, en partidets de futbol infantil, o en celebracions de les professionals del futbol femení. Sense anar gaire lluny, Aitana Bonmatí també crida “vamos” quan guanya.

Sí, l’Aitana, una futbolista catalanoparlant, i la gent del Girona, equip del territori del país on més es fa servir el català, quan conviden a compartir les seves victòries, ho fan cridant en llengua castellana. Tot plegat segur que respon a una qüestió metalingüística de temps moderns, on la simplificació i banalització del llenguatge explica moltes coses, però també a la influència que els mitjans audiovisuals tenen avui en la modulació del llenguatge. Imposen formes i costums, i com que el castellà hi és la llengua dominant, imposen el castellà.

A cada “vamos”, l’equip dels catalanoparlants encaixa un gol, perd uns quants llocs en la classificació, amb risc evident d’acabar baixant a segona divisió per acabar-se condemnant als camps de regional. Si una llengua deixa de ser útil per expressar les més elementals emocions d’alegria i eufòria, aleshores deixa de ser necessària, passa a segon pla, s’oblida, desapareix.

S’ha escrit molt sobre la delicada salut de l’idioma amb què està escrit aquest diari, i el cas de la paraula “vamos” n’és una evidència. Revertir-ho és una simple qüestió de ser-hi, anar-hi i tornar-hi a anar. Si el futbol fos poesia es diria que tot és possible. Vinga, doncs, som-hi!