Cecs a l’escola

Una escola de Suïssa és el centre, aquest curs que és a punt d’acabar, d’una experiència que probablement no té precedents. Entre els seus dos-cents alumnes n’hi ha cinc –una noia i quatre nois– que són cecs. Cinc col·legials que s’han integrat totalment a la vida de l’escola, que segueixen el curs amb normalitat i que també participen en les excursions, activitats esportives i gimnàstiques, etc.

Els professors, especialment els de matemàtiques i de ciències, s’han vist obligats a fer un esforç suplementari pel fet de tenir alumnes invidents, perquè els calia fer-se entendre sense poder utilitzar els recursos visuals, com la pissarra o les diapositives. També és interessant de saber que entre professors i alumnes s’han hagut d’establir relacions basades en la confiança: a l’hora dels exàmens, els alumnes cecs reben unes cassettes i responen les preguntes fent servir una màquina d’escriure, en una sala on es troben sols. Per a l’estudi de cada dia disposen d’alguns instruments especials: màquina d’estenotípia Braille quan han de prendre notes, màquina d’escriure Braille per a passar-les en net, fulls especialment dissenyats per a la geometria i la geografia, i fins i tot una calculadora.

Els professors s’han compromès a no fer cap diferència de tracte, evitant sobretot d’afavorir els invidents. I diuen que els educadors han quedat agradablement sorpresos per l’actitud dels companys de classe dels invidents, que tracten els cecs amb molta naturalitat i fan que se sentin –al revés del que els passa fora de l’escola– com persones no minusvàlides. L’èxit de l’experiència no ha emboirat el cap dels directors del col·legi, que al meu entendre han pres una decisió molt sàvia: no acceptar més de cinc alumnes invidents alhora, per tal de poder garantir una integració harmònica.

Un cop assenyalat el caràcter tan constructiu d’aquesta iniciativa, voldria fer un comentari al fet que hagi sorprès els educadors la bona reacció dels companys dels invidents. No comparteixo del tot la seva sorpresa. L’experiència és tan nova i tan “dramàtica”, per dir-ho així, planteja un problema de consciència tan important i tan clar, que els col·legials senten despertar en el seu interior l’impuls de la generositat humana. Aquest impuls –que tots tenim més o menys soterrat– tendeix per desgràcia a manifestar-se només en casos extrems. La seva aparició en la vulgaritat de la vida diària és molt més rara. O sigui, no m’estranya que els alumnes se sentin solidaris dels companys invidents, però m’estranyaria molt saber que el tracte que mantenen, entre ells, els qui hi veuen, els “normals”, s’ha transformat també en un tracte de comprensió. Penso que Hans deu mofar-se del nas d’Elsa, i que Ludwig deu ferir sovint Ernest recordant-li la forma de les seves orelles o la seva baixa estatura. En la “normalitat”, és difícil adonar-se del mal que podem fer als altres, mentre que en l’excepcionalitat som capaços d’entendre el bé que podem fer.