De llibres i de festes

Ens amoïna saber que els nostres nens i joves, segons les avaluacions PISA, no són lectors competents. Els textos que els oferim no promouen en ells l’activitat mental, les vivències, que el llibre ofereix i requereix. No connecten amb el que la lletra vol comunicar, no gaudeixen llegint. Quantes aventures, reflexions, històries, quantes emocions es perden! Potser per això els veiem poc interessats pel que estudien, atemorits o indiferents pel futur.

Hem vist els nostres joves feliços i actius de petits i ens desconcerta veure que, a mesura que es fan grans, són abduïts pels influencers i l’Instagram, comencen a viure les vides superficials d’altres i menystenen la seva. La vida els sembla predictible segons les lleis de la biologia o de l’economia, amb un remot Google que ens manté distrets a tots.

Els llibres parlen de l’experiència de viure. El seu llenguatge no és el quotidià, perquè no es refereix a coses, sinó a idees, sentiments..., a vivències que un bon lector reconeix perquè també les ha viscut i ara pot posar-hi nom. Però alguna cosa no rutlla prou bé en la societat en què viuen aquests nens i joves que no llegeixen perquè no els ajuda a tastar la sal i el pebre de la seva pròpia vida.

No volem una generació de no lectors perquè no podríem compartir amb ells l’herència cultural que hem rebut i que els llibres ens ofereixen de tantes maneres diferents. El que hem de fer és ajudar els nens i joves a viure en una dimensió espiritual (la dels llibres!), en la qual tinguin sentit les preguntes que les diferents cultures es plantegen: què som?, cap a on anem?, què ens fa feliços?, per què patim? Aquest és el requisit previ a la competència lectora: estar disposat a pensar i a gaudir del que han pensat altres persones.

Aquesta herència cultural que transmeten els llibres ens l’ofereixen també les grans festes que celebrem tots (Nadal, Corpus, els patrons...), perquè el seu origen és un esdeveniment, una gran idea que ha estat compartida per un poble al llarg de segles, que s’ha encarnat en músiques, cançons, balls, llibres..., i que encara ara ens hauria de commoure. El problema és que si la dimensió espiritual s’aprima, es pot oblidar què se celebra. Un exemple: fa un parell de mesos va ser carnaval, una ocasió per fer una mica de gresca, posar-nos una perruca o un nas de cartró. Les rues al carrer són les protagonistes de la festa, s’hi endevina la transgressió, com toca..., però educada, una mica postissa.

A les escoles també se celebra el carnaval, els nens es disfressen i també es fa una rua. Als nens els agrada disfressar-se, però al seu aire, remenar el bagul de disfresses per esdevenir pirates, prínceps i princeses, indis, cowboys..., i viure una història que es van inventant tot jugant. En l’ambient escolar, si la festa resulta massa previsible, no funciona del tot, no acaba d’encaixar: per què toca disfressar-se el dia de carnaval? Segons la nostra cultura, la secular (mil·lenària?) festa de carnaval pren sentit perquè a continuació ve la Quaresma, que prepara per a la Pasqua. Així, la festa de carnaval queda rodona, és més valenta, té més gràcia.

La Quaresma i la Pasqua són festes religioses, però no haurien de perdre el sentit per por que facin olor de cera. Perquè tant la disbauxa de carnaval com l’austeritat de Quaresma són experiències viscudes per tothom en algun moment i la relació entre elles planteja debats ben interessants que els nostres joves abduïts no es poden plantejar perquè en el seu món no hi ha pecats ni perdó. Llàstima! Les festes que són tan nostres que aquell dia no anem a treballar s’haurien de mostrar als nostres infants i joves sense menystenir la seva dimensió cultural (religiosa?), en la qual té sentit preguntar-se sobre el misteri que és viure i celebrar les bones respostes que s’hi han donat al llarg dels temps, sabent que mai són definitives.

Gaudir amb la lectura i participar en les festes requereix haver viscut les emocions que neixen de la interacció amb el món real i d’estar disposat a pensar-hi. Aquesta dimensió de vida interior és la que hem de fer créixer. Les preguntes que estan en la base de les cultures són una llavor que deixem als nostres fills, que creixerà a mesura que visquin la seva vida, no la dels influencers. I llegiran, escriuran llibres i inventaran noves maneres de celebrar les festes en el marc d’una cultura que celebra fites humanes que no podem escamotejar.