Tribuna oberta
‘Terraça’!
Diria que tothom estarà d’acord que brillo o vale, malgrat l’ampli ús social que hom fa d’aquestes expressions, són mots espuris i aliens a la tradició pròpia de la nostra castigada llengua. Però podria esdevenir-se que, per la insistència social, acabessin incorporats al nostre diccionari com a paraules acceptades. No serien pas els primers castellanismes admesos. Car, en rigor, no hi ha cap llengua pura, perquè les llengües s’influeixen mútuament i es presten el que és necessari i, per motius diversos, àdhuc el que no caldria. Sempre i arreu ha estat així. Les impureses gramaticals ho són fins que deixen d’ésser considerades com a tals. De fet, el terme mare, l’occità maire, el francès mère, el castellà, l’italià i el portuguès (i el català antic) madre, són deformacions del vocable llatí mater. I, justament, aquestes desviacions són les que van fer que el llatí es fragmentés en les parles neollatines o romàniques. El català, si continua essent envaït per un tan excessiu i immoderat nombre de barbarismes com ho és ara, no és probable que doni origen a cap nova sèrie de llengües neocatalanes, però és ben possible que, passant per un estadi intermedi de catellà, acabi desapareixent. Aquesta situació, que seria tràgica per a la pervivència de la nostra identitat com a poble, no depèn, certament, de la tria entre Tarrasa, Terrassa o Terraça. Depèn de l’ús social que fem nosaltres de la nostra llengua. I poc importa que els rètols de les botigues siguin escrits en català si a l’interior les vendes es fan en castellà. Però aquest és un altre debat.
La present qüestió és tractar si és millor Terrassa o Terraça. I, si optem per Terraça, potser també ens haurem de plantejar si convé fer-ho sols perquè la vella novetat pot ser una bona marca per a un producte més rendible. Al contrari, si ens decidim per l’actual forma, caldrà valorar si s’ha de fer, simplement, per no ferir la sensibilitat de determinades preferències personals, o per estalviar la minsa despesa del canvi de rètols.
No crec, però, que cap d’aquests supòsits hagi de ser la clau per perpetuar la forma inexacta o per reincorporar l’autèntica. Tant si escrivim Terrassa com Terraça, la noble ciutat sempre serà coneguda, respectada i estimada. Però només serà anomenada correctament si recobrem el nom Terraça, que, recordem-ho, deriva de la forma llatina terracea, escrita sempre Terracia en llatí i en català Terraça en els testimonis més primigenis. I la pronunciació del seu nom era llavors Terratsia en llatí, però sols Terrassa en català. I, malgrat la pronúncia catalana, s’escrivia sempre Terraça, com avui escrivim cantar i no Kantá, perquè, en l’escriptura, preservem les lletres de l’origen lingüístic del mot.
D’altra banda, si hem de guiar-nos per la tradició escrita més moderna, cal mantenir Tarrasa o hem de perseverar en Terrassa. Però la primera d’aquestes grafies és una forma castellana imposada per un poder il·legítim i forà. I la segona és una deformació castellanitzada introduïda per una influència cultural i política igualment vinguda de fora, que començà a manifestar-se, entre els nostres literats, des del segle XVI. Terraça és l’única forma pròpia per l’etimologia i per l’ús que en feren els nostres avantpassats abans de patir interferències indirectes o directes de poders aliens. No cal, doncs, cap altre debat si volem recuperar la forma genuïna. Mantenir l’actual grafia ben poca autoritat tindria i no seria, certament, una actitud digna d’aprovació.