Abstenir-se de votar

A hores d’ara hi deu haver algun partit que ha guanyat les eleccions, encara que és complicat donar-li l’enhorabona. A part dels pactes que li tocarà gestionar els pròxims dies, quan els programes valen ja menys que una participació de loteria del club esportiu del nano, que ningú no es molesta a anar a cobrar, tindrà massa feina a fer càlculs amb el possibilisme dels escons per prestar atenció a problemes tan banals com els que han d’afrontar els autònoms a l’hora de facturar. Governi qui governi, es perpetuaran pràctiques abusives de l’administració pública com la que obliga, per tal de cobrar fins i tot quantitats que no donen ni per omplir mitja cistella del mercat, a presentar una instància via electrònica amb un programa que no entén ni Déu, adjuntant-hi certificat bancari que confirmi que el teu compte és realment el teu compte, i la susdita institució encara tindrà entre un i dos mesos per decidir, un cop feta la feina que ella mateixa havia encarregat, si s’avé a pagar-te o no els honoraris. Entre aquesta massa de població silenciosament cabrejada, hi ha una fuita de vots fenomenal cap a l’urna grisa de l’abstencionisme, que els comissaris polítics d’un partit i l’altre reproven, si tenen el dia bo, com una mostra de desmobilització i desànim; si el tenen dolent, que passa més sovint, com una prova de falta de cultura democràtica, d’insolidaritat manifesta i de menfotisme existencial. El cas és, però, que abstenir-se de votar expressa també una opinió. Però no és cap de les que fan servei per constituir un Parlament obsedit a determinar el sexe de les gallines.