A la manera Xicu

“Només t’has de morir perquè comencin a parlar bé de tu.” Podria ser una frase de l’àvia Neus, però no ho és. És d’en Xicu Barnés Masó, fill de la Maria Misses i de l’avi Xicu, germà de la Juanita i home de la Roser. Ahir el vàrem enterrar a Calonge (Baix Empordà), i a hores d’ara deu haver certificat solemnement (en la primera retrobada amb el pare, la mare i la germana) quanta raó tenia en la seva asseveració. Jo mateix la hi dono. Parlaré bé d’ell, encara que hagi tirat pel dret i hagi marxat prematurament, sense avisar i acomiadant-se només del 112, que no va arribar a temps per atendre’l a l’autopista. No importa que no el coneguessin, perquè tots tenim algú com ell en la nostra vida. Va ser l’ànima de Can Xicu, bar intergeneracional i centre neuràlgic durant trenta anys per al jovent calongí i estiuejant. Era especialista a fer-se maleir els ossos. Però ho reconduïa ràpid. A finals dels setanta, quan la relació amb el seu pare feia saltar guspires, va deixar el bar uns mesos i vàrem coincidir fent de manobres tots dos a les escoles Pere Rosselló, que construïa Dragados y Construcciones. Jo feia un parèntesi a la Universitat i pretenia fer calaix per anar a la mili. Els primers dies de fer formigó a preu fet ens sagnaven les mans a tots dos de palejar grava i sorra. No sabeu com uneix una experiència com aquesta! Ahir, a l’entrar el fèretre a l’església sonava My Way. Ben trobat! Com has viscut, Xicu! A la teva manera!