Guies

El suïcidi és un tema massa important i massa delicat perquè jo gosi parlar-ne públicament amb aquell excés de seguretat que sol acompanyar les nostres opinions expressades en privat. Puc dir, però, que tinc un gran respecte pel suïcida, i la magnitud del respecte està relacionada amb la meva incapacitat d’identificar-me amb una decisió d’aquesta mena.

¿Què passa pel cor, per la pell i pel cervell del suïcida? –o sigui els seus sentiments, les seves sensacions, els seus pensaments–, és impossible de saber-ho “des de fora”, i a partir d’aquesta ignorància qualsevol sentència em sembla temerària. Comprenc que hi hagi qui formuli les habituals consideracions morals, filosòfiques o psiquiàtriques, que vol dir jutjar un fet concret a través d’una teoria general. No m’hi veig pas amb cor. Tinc la impressió que cada suïcidi és un desafiament a totes les teories o doctrines sobre la vida i la mort, i aquest desafiament és difícil de suportar o pair “des de fora”.

Un cop dit, doncs, que no m’és fàcil d’etiquetar els suïcides –que n’hi ha, a més, de molt diversa mena– diré que no em costa gens, en canvi, d’entendre que s’hagi publicat un llibre que duu aquest títol: Guia del suïcida. Avui surten guies i manuals sobre els temes més insospitats. No conec el llibre en qüestió, i, per tant, seria gratuïta qualsevol forma, fàcil, de sarcasme o d’ironia més o menys desagradable. Només sé que l’ha publicat una associació anglesa que defensa el dret de morir amb dignitat. Se suposa que es tracta d’assegurar el suïcidi i evitar, doncs, que fracassi l’intent.

Dubto de la seva eficàcia, perquè dubto de l’eficàcia de la majoria de llibres que pretenen d’explicar com s’ha de fer una cosa que no sigui estrictament tècnica –i encara molts d’aquests manuals resulten inútils. La quantitat de dones que no han aconseguit de tenir unes boniques plantes interiors després d’estudiar Com tenir unes boniques plantes interiors és infinita, i són milers els homes que a base d’un Manual de fotografia obtenen clixés francament deplorables. El resultat encara és més dubtós quan el tema té alguna relació amb l’esperit humà. L’art d’escriure novel·les és una manera com una altra d’enganyar la gent, i el famosíssim Cómo ganar amigos del qual s’han venut milions d’exemplars, no ha augmentat visiblement la solidaritat humana.

Si tenim en compte que el Manual de correspondència amorosa és culpable de molts “no”, i que Com triomfar en els negocis ha arruïnat molts crèduls, cal pensar que la Guia del suïcida té enormes possibilitats d’actuar com a factor de descoratjament per a qui hagi pres en consideració aquesta idea. Encara hi ha coses, en aquest món, que no es poden ensenyar ni aprendre. I, entre aquestes coses, les dues més personals i intransferibles: la vida i la mort.

D’entre totes les guies, sempre he cregut que la que mereixia el primer lloc era la guia telefònica.