El voraviu
Sobre fusionar-se o no
Només l’administració és més prepotent i despòtica que els bancs
Les entitats bancàries tradicionals d’ascendència catalana o espanyola ja es compten amb els dits de les mans. Els processos de compra i fusió no s’aturen. BBVA ho torna a provar amb Banc Sabadell, ara amb opa hostil un cop frustrada la fusió per les bones. Algú hi deu tenir molt d’interès i deu pensar que hi té molt a guanyar, vista la quantitat de gent que se’ls ha posat en contra i entenent que ja devien haver sospesat que seria així. Ja veurem si alguns dels que ara diuen que de cap de les maneres s’hi posen bé després d’avui, que votem. La veritat és que a mi les peripècies dels bancs no em fan perdre el son, que deia l’àvia Neus. He optat per viure’n el més lluny possible, per complicat que sigui. Espero que amb temps i paciència acabi trobant el substitutiu per a tots els serveis que feien i que encara necessiti. És personal. Com una al·lèrgia. Fa anys que no canvio d’entitat bancària, i no és ni per falta de ganes ni perquè no m’hagin donat tot tipus de motius per fer-ho. Miro de reduir-ne tant com puc la dependència. Només l’administració és capaç de mostrar-se més prepotent i despòtica amb el ciutadà corrent que els bancs. Fa massa anys que l’embolat dels bancs creix i creix en desmesura i sense vergonya. No m’importa si són catalans, espanyols, troians o xinesos. M’és igual si s’escindeixen o si es fusionen. Em tenen tan tip, que només aspiro a no necessitar-los. Mentrestant els faig servir tan poc com puc.