Quin curs serà?

Està a punt d’acabar-se el curs escolar. Una colla d’infants hauran après moltes coses, una bona part de les quals oblidaran aviat, iniciant així el procés que els acompanyarà tota la vida: saber, oblidar, saber, oblidar…

Hi ha coses que cal saber en un moment oportú –un examen, per exemple– però que després s’esborren. La nostra memòria no és una pedra, sinó una pissarra, i el temps s’enduu el traç de guix. Sobretot si allò que hem dibuixat en la memòria no ho hem dibuixat, al mateix temps, en la nostra experiència.

Parlant amb el fill d’un amic meu m’he adonat que acabarà un altre curs sense saber tres coses que em semblen indispensables, i no hi ha cap indici que permeti de suposar que les aprendrà durant els anys que li resten d’estudi.

Primera: què cal fer en els casos més corrents de ferides, accidents, etc. Aquests nois arribaran a adults exactament com nosaltres: ignorant si una cremada ha de ser tractada amb aigua, oli, pomada; creient –erròniament, sembla– que una copa de conyac va bé per a qui ha tingut un desmai o un xoc; sense cap informació sobre uns primers auxilis elementals. Jo puc recitar uns versos de Virgili, però en cas d’una hemorràgia en temo que no sabria fer una compressió correcta de la cama afectada. Això es pot aprendre, naturalment, en un curset especial, però la meva idea és que hauria de programar-se com una assignatura bàsica. També s’hauria d’ensenyar tècnica respiratòria, tan important per a la salut; la trigonometria aprofitarà a alguns, però és innegable que tots aquests infants es passaran anys respirant contínuament –i malament.

¿Quan hi haurà una generació que hagi après a l’escola els coneixements d’assistència necessaris per a poder fer un servei –potser decisiu– en cas d’emergència a un parent, a un amic, a un desconegut que en aquell moment és al seu costat? Sembla que d’això se’n pot dir, ben justament, EGB “educació general bàsica”.

Segona: aquest noi no sap distingir un roure d’una alzina, un camp de patates d’un camp de pèsols, i no cal dir que la diversitat d’ocells es resumeix en aquest mot: “ocells”. En canvi, sap molt bé que el seu pare no té un “cotxe”, sinó un Ritmo 75, que no és igual que el Ritmo 65. El dia de demà, la persona que sàpiga identificar un faig o una alosa serà tan rara com qui avui és capaç de desxifrar l’escriptura jeroglífica dels egipcis; per si serveix d’estímul, diré que és probable que sigui molt ben pagada.

Tercera: el noi és barceloní, i a més de no saber res sobre el camp no sap res sobre Barcelona. A les escoles de cada poble i de cada ciutat s’hauria d’explicar la història de la ciutat i del poble, tan resumida com calgui en funció de l’edat de l’alumne; hauria de conèixer personalment els indrets o monuments que són testimonis de l’evolució de la població i aprendre a valorar el seu significat. Li haurien de donar una visió del paper que ha fet, i fa, el seu poble dins de la comarca, i la seva comarca dins la nació.

El mot “assignatura” no s’ha fet gaire simpàtic, però jo penso que aquests coneixements –i d’altres– només es convertiran en un patrimoni social si esdevenen obligatoris. Diré més: és injust que alguns els adquireixin pel seu compte, perquè tenen el privilegi de la curiositat. Tothom té dret a rebre’ls.