Policies, metges, infermeres...

Passo pel costat de parelles d’agents dels Mossos i de la Guàrdia Urbana, i gairebé sempre –a la conurbació barcelonina, sempre– la conversa que mantenen és en castellà; talment dins de les comissaries. Malauradament he hagut de passar setmanes dins d’hospitals públics i he observat que la majoria de parlaments que es dediquen metges i infermeres, i els que dediquen als malalts, són aclaparadorament en castellà. Podria seguir amb tot el reguitzell d’institucions, i per l’estil. Tots aquests treballadors pertanyen a la funció pública i, per accedir-hi, la majoria han hagut de mostrar que saben parlar i escriure en català, i, en efecte, ho poden fer perfectament gairebé tots. I em demano: per què no es pot reglamentar que mentre estan complint l’horari laboral usin el català? Repeteixo: que mentre són a la feina per la qual cobren de l’erari públic parlessin sempre en català. Per què aital disposició? Atès que la immensa majoria de catalanoparlants som incapaços de mantenir la nostra llengua davant de qualsevol desconegut, sobretot si prèviament el sentim parlar en espanyol, si veiéssim que l’interlocutor –personal sanitari, policia...– usa el català, potser (?) no l’abandonaríem. Aquesta hipotètica regulació d’ús preferent del català en la funció pública tindria dos suports. L’un, oficial: en algun lloc s’estableix que la llengua pròpia del país és el català. L’altre, d’emergència galopant: ja és un fet admès i sabut per tothom que aquesta llengua pròpia es troba en una situació de precarietat qui sap si irreversible.

Aquests darrers temps, s’ha destapat la més gran mentida nacional que afecta la llengua: la suposada immersió lingüística d’aquests 40 anys, que en la majoria d’escoles i instituts, sobretot de Barcelona i rodalia, no s’ha fet. Que tots els polítics, des de Pujol fins a tots els que competien diumenge, ens hagin enganyat no canvia les coses. També ha caigut de l’escambell que gairebé tots els catalanoparlants estem afectats d’una espècie de síndrome irresoluble –no venen pastilles per a aquesta malaltia– de subalternitat lingüística. I avui tot són ais i uis quant a les escasses possibilitats que el català sobrevisqui com a llengua viva. Potser per això, si metges, policies..., etc.