El factor humà
Gregari rima amb sicari
El zero de Ciutadans al Parlament és el de l’èxit d’haver guiat altres formacions al triomf espanyolista a Catalunya
Els bons coneixedors del món del ciclisme saben que un equip el formen el seu líder i la resta de corredors, que tenen com a missió principal ajudar-lo. El líder és sinònim d’objectiu de victòria. Guanyar ho és tot, és el que justifica l’esforç de la planificació d’una cursa, l’estratègia, els diners invertits en la formació d’un equip.
La resta de membres d’una formació ciclista que no responen al perfil del líder reben el nom de gregaris. Aquests es dediquen a pedalar de tal manera que el seu cap de files no es desgasti de forma innecessària per tal que en el moment clau de la cursa estigui en condicions de guanyar-la. D’aquesta manera, s’agrupen al seu entorn per protegir-lo del vent, li porten un bidó d’aigua quan el necessita, ho fan tot per ell.
Com que el desgast físic d’un gregari és previ al moment culminant de la cursa, quan aquest es presenta sol passar que aquests corredors secundaris comencen a retrocedir posicions i acaben el dia endarrerits, perdent molt de temps. Aparentment són la imatge de la derrota, però els que hi entenen, de ciclisme, saben que no són pas uns perdedors.
Aquesta imatge de desfeta i d’ocupar les posicions del final del gran grup multicolor que també formen els partits que concorren a unes eleccions és la que aparentment correspon avui a Ciutadans que ha quedat esborrat del mapa polític. El resultat obtingut diumenge a les urnes s’ajusta perfectament no només a les previsions que ja feien les enquestes, que els auguraven zero diputats, sinó al tipus de campanya de perfil extraparlamentari que ha fet el seu candidat, Carlos Carrizosa. La manera com ha actuat el ja exdiputat durant aquests últims dies, amb actes de perfil molt baix, gastant molts pocs diners, o la posada en escena del dia del debat electoral a TV3, amb una samarreta blanca amb el logotip del partit sota la jaqueta, transmetia la imatge d’un home que ja es veia seguint la política des del sofà de casa seva.
Els enemics polítics de Ciutadans poden tenir avui la pensada de celebrar la desaparició virtual del partit taronja, però el que és cert és que la desfeta és més equiparable a la del gregari d’un equip de ciclisme que ja ha fet tota la feina que no pas a la del líder d’un equip que rebenta en plena cursa. I la pregunta és si es tracta d’una derrota o, malgrat tot, d’una victòria.
L’altiu i orgullós Carrizosa pot marxar avui cap a casa conscient que la seva feina ha servit per introduir a Catalunya el germen d’una manera de fer política que ha resultat guanyadora, encara que aquesta política consisteixi a capgirar la realitat del país a base de mentir reiteradament sobre una suposada precarietat de la llengua espanyola al país i la marginació social dels seus parlants. Una mentida que assumida per les estructures de poder de l’Estat ha acabat prenent categoria de veritat i munició contra el projecte independentista.
La victòria dels socialistes, l’enfortiment dels populars i l’apuntalament dels feixistes és també la victòria de Ciutadans, que, amb els anys, ha guiat l’espanyolisme omplint el debat polític de mines que diumenge van acabar esclatant totes, com un foc d’artifici per a satisfacció del riure grotesc de Carrizosa i companyia. Com riuen a vegades a boca trencada alguns sicaris quan queden satisfets de la feina feta.
