Avui que faig cinquanta anys

Avui és un dia destacat per a mi perquè fa exactament cinquanta anys que vaig arribar a aquest món. Així que avui no només canvio de dècada, sinó que celebro el mig segle de vida. Ho explico perquè encara que estic convençuda que em resten moltes històries per escriure, hi ha dies que ens aboquen a pensar en aquelles persones que en un moment o un altre ens han acompanyat en el nostre trajecte vital, sobretot perquè els devem, per a bé o per a mal, el que som i el que hem confeccionat. Als pares, perquè gràcies a ells soc aquí i perquè acumulen cinquanta anys teixint sense descans una xarxa invisible de cura i protecció que té el poder d’embolcallar-me sense límit de distància. A la germana, que va trigar a arribar però que segueix sent tal com l’havia somiada. Als fills, perquè desperten un tsunami de sentiments tan extraordinaris que mai s’esbraven. A la persona amb qui compartiria dos-cents cinquanta anys més perquè s’entesta a recordar-me que la vida pot ser meravellosa. A les amigues que saben el punt exacte on trobar-me les pessigolles i a l’amic que em permet jugar a imaginar com seria el germà que no tinc. Als companys de feina i als que em llegiu en aquestes pàgines, perquè doneu sentit a una vocació meravellosa. Als que ja no us puc abraçar però se’m dibuixa un somriure quan penso en vosaltres. També em veniu al cap aquells que en algun moment m’heu ferit, perquè sense saber-ho m’heu ensenyat a detectar feixos de llum enmig del bosc. A tanta i tanta gent que m’ha regalat afecte a cabassos i que no hi cap en aquestes ratlles però que confio a haver estat capaç, en algun moment d’aquests cinquanta anys, d’haver-vos retornat una petita part de l’amor que he rebut. Brindo per tots vosaltres!