Les relacions amb Israel

Per un moment s’havia albirat un bri d’esperança. Semblava que els Estats Units començaven a posar fre a l’ajuda incondicional a l’exèrcit israelià i deixaven en pausa l’enviament de 3.500 bombes per col·laborar en la massacre diària a Gaza. 3.500 bombes. M’esgarrifa multiplicar la quantitat de vides humanes destrossades per cadascuna d’aquestes bombes. Per un moment va semblar que el govern de Joe Biden començava a prendre nota de les protestes a les universitats, unes mobilitzacions que recordaven aquell 1968, quan sota les llambordes parisenques hi havia la platja i els campus nord-americans bullien per l’oposició a la guerra de Vietnam. Però no. Biden enviarà 1.250 milions de dòlars en armes i els morts a Gaza aviat superaran els 40.000. A casa nostra també el món universitari està mobilitzat contra l’ofensiva militar contra la Franja. “Prou complicitat contra l’Estat genocida d’Israel”, clamen els sindicats estudiantils convocants d’una vaga amb motiu dels 75 anys de l’èxode forçós del poble palestí com a conseqüència de la creació de l’estat d’Israel. Els estudiants, també aquí, posen el dit a la nafra: molts governs continuen mantenint relacions amb Israel, i també el català. Això, malgrat la massacre diària, totalment fora de qualsevol raonament, a què està sotmetent milers de persones. Que sí, que Hamàs va començar amb una brutal agressió. Però fins quan durarà l’encara més brutal resposta israeliana? Fins a l’extermini total de la població de Gaza? Potser és el que pretenen, mentre el món s’ho mira des de la barrera.