El dia D, 80 anys després

El dia D fou el 6 de juny del 1944. Jo tenia quatre anys. El meu primer germà naixeria a Oxford el mes següent. El meu pare i el seu germà treballaven a Bletchley Park, on es van desxifrar els codis militars alemanys.

Anglaterra no havia estat envaïda des del 1066, amb la flota de Guillem el Conqueridor. El canal de la Mànega havia frustrat els intents de l’Armada Invencible i de la marina de Napoleó i va obstruir els intents d’una invasió nazi, amb la batalla aèria d’Anglaterra, al començament de la Segona Guerra Mundial.

El juny del 1941 començà l’operació Barba-roja contra la invasió alemanya de la Unió Soviètica, la defensa de la qual va ser crucial en el triomf dels aliats. Prop de la meitat de les morts totals –entre 50 i 60 milions de persones– produïdes per la guerra foren de ciutadans de l’URSS. L’atac pel Japó a Pearl Harbor, el desembre del 1941, va provocar l’entrada dels Estats Units a la guerra.

Després de les batalles del nord d’Àfrica i de l’envaïment d’Itàlia, la Gran Bretanya i els Estats Units prepararen la major invasió amfíbia realitzada mai en un únic dia: la de Normandia. El dia D es varen desembarcar més de 150.000 soldats a la costa francesa i es van mobilitzar més d’11.000 avions i gairebé 7.000 vaixells. L’operació s’inicià amb la primera i darrera invasió paracaigudista nocturna de la història. El dia D els aliats van perdre uns 10.000 homes. Ara començava la batalla de Normandia.

S’havia decidit atacar per Normandia donat que, encara que molt més curta, la travessia pel pas de Calais, més cap a l’est, tenia les defenses alemanyes molt més fortes. Un dels principals espies que van fer creure als nazis que la invasió passaria per l’estret de Calais va ser Garbo –Joan Pujol i García (Barcelona, 1914 - Caracas, 1988)–, un extraordinari agent doble. Hitler disculpà Garbo de qualsevol possible error en les informacions que havia facilitat, premiant-lo, fins i tot, amb la Creu de Ferro pels seus serveis excepcionals a Alemanya.

Mussolini va ser abatut el 28 d’abril del 1945, Hitler es va suïcidar dos dies després i Alemanya es va rendir el 8 de maig. Tres mesos després, amb els bombardeigs atòmics d’Hiroshima i de Nagasaki, el Japó també es rendiria. L’Espanya franquista (creada mercès al suport de Hitler i de Mussolini) havia enviat a Alemanya, el 1941, la División Azul per cooperar en l’ofensiva contra l’URSS. Franco va morir al llit, trenta anys després de la fi de la Guerra Mundial. Va ser l’únic dictador feixista que havien perdonat els aliats, un error terrible que encara pesa –i com!– sobre Espanya.

Ara, un segle després de l’auge del feixisme, podem pensar en el que va patir el món per abatre els exèrcits de Hitler, de Mussolini i de l’emperador del Japó. L’1 de maig d’enguany vàrem poder veure a la televisió l’esglaiadora desfilada a Milà, en forma militar, de centenars de feixistes italians marxant, vestits amb uniforme negre i amb la mà dreta ben alta. La Segona Guerra va produir un immens desastre material i humà. Valdria la pena que tots els governs del món pensessin seriosament que una tercera guerra mundial significaria molt possiblement la fi del planeta.