Sant Ponç es mor!

Hi ha un moment en la vida que moltes coses se’t moren. Es moren familiars, es moren amics o companys, personatges socialment importants de la política, gent ben important i senzilla del barri, es moren institucions i llibertats... Massa morts! Fa tristor, encara que sortirà qui digui: “És llei de vida.” Pots pensar en positiu que altra gent neix, institucions, noves llibertats. Això és bo, però un segueix tenint la recança que algunes coses no haurien de morir. He anat a la Fira de Sant Ponç de Barcelona, l’11 de maig, i hi he comprovat com la tradició s’esllangueix, es difumina, mor. La fira viscuda durant els meus 60 anys de raó l’haurem d’enterrar, sebollir. Una tradició perduda. Llàstima! Algú no hi pot fer res? No pot quedar reduïda a un gran nombre de parades de mel, quatre parades de plantes i herbes medicinals, unes quantes parades de caramels per a la tos, i quatre parades de fruita confitada. Els nombres que us dic no escapen gaire de la realitat actual. Qui pugui que es posi les piles, si us plau! Gent del barri, institucions, accions culturals. Sant Ponç es mor.