El factor Flandes

Fa uns dies, el setmanari The Economist donava per amortitzat l’Estat belga i no trobava cap problema substancial a una possible independència de Flandes. Una hipòtesi que, per cert, considerava probable. De fet, aquest debat omple, cada dia, moltes pàgines i minuts dels mitjans de comunicació belgues, amb intensitat equivalent a un cantó i l’altre de la frontera lingüística. A hores d’ara, el conjunt de la premsa internacional té el focus posat sobre la crisi política (de règim?) que impedeix, des de fa més de tres mesos, que els partits flamencs i valons pactin un govern.

En essència, el problema és que Flandes es veu obligada a pagar la factura social de Valònia. L’atur, per exemple, és molt més alt entre els francòfons, que s’aprofiten, en més quantitat, d’un dels Estats del benestar amb prestacions més altes del món. Els partits flamencs insisteixen que això és un llast per a la seva economia i que, a més, els limita les possibilitats de apujar les pensions o fer una política econòmica pròpia, més ajustada a les seves necessitats. A això s’hi poden afegir tota mena de raons culturals, lingüístiques i socials que distingeixen clarament dues comunitats que comparteixen poca cosa més que el gust per la cervesa... i un Estat.

El cas és que la política belga ha embarrancat. Els partits flamencs es neguen a pactar un govern sense que, abans, quedi decidit un nou disseny institucional que portaria l’Estat belga a una formulació poc menys que confederal. Els francòfons no cedeixen, convençuts que Flandes ja està immersa en una estratègia nítidament independentista. I, en paral·lel, algunes enquestes ja comencen a dir que dos terços dels flamencs consideren inevitable la conformació d’un Estat propi.

Si això passés, les institucions europees es podrien trobar instal·lades en la capital d’un nou Estat. O, en cas que a Brussel·les se li concedís un estatut especial, els euròcrates i els polítics haurien de passar la frontera amb Flandes per anar a l’aeroport o a les grans superfícies dels afores de la ciutat. Un fet que, no cal dir-ho, liquidaria per estrambòtic l’argument (tan escoltat a Madrid o Londres) que qualsevol nou Estat quedaria automàticament fora de la UE.