D’unes eleccions a les altres

En convocar eleccions per sorpresa pretextant una nimietat, el MHP Aragonès tenia una finalitat maquiavèl·lica, sorprendre el seu principal adversari, Junts, sense preparació i barrar el pas a una candidatura de país que competís amb els partits. El pla va fracassar estrepitosament, com si l’hagués concebut el seu pitjor enemic. És cert que no hi ha llista de país (que, d’altra banda, tampoc no era tan gran amenaça) i Junts no ha aconseguit una victòria tan rotunda com la que esperava. Però ERC ha sortit molt malmesa de la topada i, encara que el seu discurs continua sent d’un triomfalisme embafador, sona a gori-gori.

El càlcul maquiavèl·lic de la convocatòria no va preveure que la magnitud de la desfeta engegaria una implosió del partit que, en dos dies, l’escapçaria just a l’inici de la campanya electoral al Parlament Europeu, on els republicans albiren una altra patacada. En un primer moment, la direcció d’ERC va tractar de frenar el malestar llançant als lleons el MHP Aragonès, tot cantant-ne les lloances.

Conscient que la naturalesa té por del buit, Junqueras es va oferir generosament a omplir la vacant del MHP dimissionari en una epístola apostòlica als catalans que només es pot llegir en clau psicoanalítica. La comissió executiva es va reunir d’urgència per tallar la deriva populista del seu president i va forçar-lo a acceptar una suspensió de la presidència a divinis, fins al congrés extraordinari que es va convocar el 30 de novembre d’enguany. Igualment, la secretària general, Marta Rovira, es dona de termini el congrés del novembre per a la seva dimissió. Mentrestant, el president suspès demana una moratòria a la suspensió per fer-se càrrec de la campanya electoral europea. Sembla que ningú no gosa dir-li que la seva direcció és la més segura garantia que els resultats seran encara pitjors que en les eleccions del 12-M. Les europees són eleccions de segon ordre, els ciutadans gairebé no s’hi impliquen i la participació és molt baixa, però els republicans no es poden permetre una altra catàstrofe electoral com la de les autonòmiques.

Tanmateix, l’home sembla imbuït de l’esperit de l’epístola, un missatge adreçat a tota la ciutadania de Catalunya. No als militants ni als electors, sinó a tots els catalans, una mica a la manera vaticana, com de pastor al seu ramat. El govern republicà ha estat un gran avenç per a Catalunya, en tots els ordres. Autocrítica, gens ni mica. Inexplicablement (potser per un error de comunicació), l’electorat ha donat l’esquena a ERC. Per tant, ERC ha de continuar amb el projecte. Aquesta seqüència pot semblar sense lògica, però tradueix bé el contingut de l’epístola i explica per què la comissió executiva ha recomanat una mena d’excedència del seu president. Caldrà veure fins on arriba la suspensió presidencial en uns moments en què s’ha de decidir entre dues opcions antagòniques, totes dues vàlides: un govern tripartit o l’aventura que proposa Puigdemont d’un govern independentista emparat en l’abstenció del PSC. S’entén que es tracta d’una decisió de llarg abast i no és clar qui pot prendre-la, si la comissió executiva sense el seu president o el president sense la comissió executiva.

Si Junqueras es decideix pel tripartit participant-hi directament, seria la fi de l’independentisme per una estona i del projecte de restitució del MHP Puigdemont, però també de l’anhel del republicà d’esdevenir president de la Generalitat. Probablement explorarà una altra opció, possibilitant la investidura d’Illa, com recomana Joan Tardà, però mantenint-se a l’oposició. Aquesta solució, un govern en minoria PSC-Comuns comptant amb l’anuència dels independentistes, tindria el suport de Madrid per mor de la simetria. Disposaria de 48 escons; al capdavall, tretze més que els que donaven suport al darrer govern d’ERC. Això obligaria els independentistes a actuar a l’una, cosa que no estan acostumats a fer i que potser els vindria bé. Però és dubtosa la viabilitat de la fórmula. És poc probable que els dos partits es resignin a perdre durant quatre anys no sols els seus privilegis de l’spoils system on viuen, sinó també l’horitzó ideològic de la independència que, encara que no sigui un principi de la seva acció pràctica, en justifica l’existència.