El somriure de Carrizosa

Fa temps que sabem que l’Estat espanyol ha guanyat aquesta batalla contra la Catalunya que aspira a decidir per ella mateixa, a no dependre dels interessos d’altres i a potenciar els de la seva gent amb les eines d’un estat propi. També sabem fa temps que no ha guanyat la guerra, perquè si abans hi havia molts motius per perseguir la independència, ara, després de l’autoritarisme, les clavegueres, la violència i la repressió de l’Estat, encara n’hi ha més, de motius. La qüestió, doncs, és com vivim el mentrestant, com continuem construint la república mentre no estem en condicions de proclamar-la, com desenvolupem un projecte de futur encara més atractiu per al conjunt dels catalans, com persistim en tot allò que ens fa més forts i aprenem dels errors de tot aquest procés. No hauria de ser tan difícil tenir una visió de conjunt i establir un denominador comú per sobre de criteris, interessos i estratègies partidistes, però la realitat és una altra. A pesar de compartir un ideal, un objectiu i un adversari, fa molt de temps que les forces polítiques de l’independentisme transmeten a la gent que no juguen en el mateix equip, sinó en equips diferents. I fa molt de temps que s’intuïa que una bona part de l’independentisme que va omplir els carrers i les urnes acabaria passant factura als partits, als líders, als argumentaris, als portaveus, a les batalletes, a l’egoisme, al curtterminisme... Era qüestió de temps i ja ho tenim aquí. Vora 800.000 votants independentistes es queden a casa esperant temps millors. Dels 74 diputats i el 52% del vot del 2021, s’ha passat als 59 diputats i al 40% del vot d’aquestes eleccions. I sobre aquesta catifa vermella, hi desfilen cofois el PSC menys catalanista de la història encapçalant la comitiva com a guanyador dels comicis, la dreta espanyola més extrema, més desacomplexada i més nombrosa que mai al Parlament, Felipe VI, Marchena i Villarejo de bracet i sota pal·li i, per descomptat, el somriure de Carlos Carrizosa, expulsat i alhora victoriós estendard de l’Ulster català. Uns, altres, tots, si els cal reflexionin, tot el que calgui, però sobretot facin un pensament.