És això, la democràcia?

Lluny del biaix ideològic, no hi ha res que afavoreixi tant la transversalitat i la força d’arrossegament de la conversa com compartir un bon àpat regat amb un bon vi. Diumenge passat, mentre a la tele degota l’escrutini electoral, una colla de persones compartim taula per sopar. O la felicitat o la felicitat: puc triar entre dos vins, un Embruix del Celler Vall Llach o un Zuccardi argentí.

Per contrapuntar la decepció que provoca l’escrutini a alguns dels que som a taula, una amiga exclama: “No us queixeu! És això, la democràcia!”

Un cop més Bacus m’infon un esperit necessari. No em queixaria si pensés que “la democràcia és això”. No em preocuparia gens que “els meus” haguessin perdut unes eleccions en el marc d’unes pràctiques i una cultura política democràtiques. Però no. Em queixo precisament perquè sé que no estem en democràcia. No costa gens reconèixer els defectes greus d’una majoria parlamentària independentista que no ha pres iniciatives de justícia nacional i social que enfortissin la seva pròpia línia política. Però: ¿de debò algú es pensa que la repressió de l’Estat contra l’independentisme (exilis, inhabilitacions ex professo, imputacions per terrorisme, espionatge, difamacions, un candidat fent campanya des d’Argelers...) no té incidència electoral? El “pragmatisme” atribuït a Illa, ¿no és producte d’un imaginari social modelat perquè concebi la Generalitat com una institució retòrica-folklòrica ja que l’únic poder real que hi ha és el que emana de l’espanyolisme? ¿Algú gosa dir democràcia a un Estat que destrossa el sistema sanitari i ferroviari, que secularment incompleix les inversions en infraestructures a Catalunya, i que no publica les balances fiscals per, així, amagar l’espoli fiscal? ¿Un rei demanant a les empreses que marxessin de Catalunya? ¿Un Estat que no pren mesures contra els reiterats casos quotidians de catalanofòbia, sovint focalitzats contra l’ús de la llengua catalana? ¿Li’n diem democràcia i continuem fent veure que aquí no passa res?