De set en set
Marxem cap a Monverd
Els dies finals de campanya electoral i fins avui, quan encara no sabem de quin mal hem de morir (com a societat i com a catalans, és clar), els hem anat trampejant amb la lectura de la novel·la de Josep Santesmases (Vila-rodona, 1951) Monverd, el primer planeta (Onada Edicions). L’escriptor, articulista i historiador Santesmases és una persona ben coneguda en el món associatiu: ha estat fins aquest mes de març passat i durant 23 anys president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner i ha anat serpentejant per altres entitats relacionades amb la recerca local. A Monverd entra en el terreny de la utopia. La Terra arriba a un increment demogràfic que posa en perill l’obtenció dels recursos necessaris per al seu sosteniment i comença el poblament d’un altre planeta, verge, Monverd. Lluny d’afany colonitzador, allà tot està per fer i els nous habitants han de crear la tecnologia però també decidir l’organització social i política, les creences, les festes i fins i tot quina serà la seva llengua comuna. Tot, però, molt lluny del model “consumista i depredador” de la Terra. És un relat de ciència-ficció –“No de naus espacials ni guerres interestel·lars ni aventures d’aquest tipus”– en què l’autor qüestiona el present i especula sobre un altre món possible, amb un sistema organitzatiu que prioritzi les necessitats bàsiques de la gent, amb l’humanisme com a premissa. Els protagonistes que emigren veuen l’oportunitat de fugir “d’un món embogit, insaciable”. Aquí mateix som. Marxem cap a Monverd?