Els que vam néixer sense GPS al cervell

Estic convençuda que vaig néixer sense GPS cerebral i com que les proves que et fan tan bon punt arribes a aquest món per saber si tot està en ordre no inclou aquesta exploració, doncs ningú hi va parar atenció quan potser la cosa tenia remei. Així que he hagut d’aprendre a anar pel món, des del meu primer dia, sense sentit de l’orientació. Quan dic “sense”, vull dir que tinc completament anul·lada la capacitat d’intuir i saber quina és la direcció correcta, tret que hagi fet aquell camí un mínim de cent vegades amb anterioritat. De fet, m’al·lucina la gent que té com una mena de brúixola al cap i que sempre sap on localitzar els quatre punts cardinals. Per exemple, té claríssim, quan surt del metro a Barcelona, on és la platja i on és la muntanya i a partir d’aquí doncs tira. Hi ha qui em diu que prengui aquest referent per saber cap a on dirigir-me. Jo, quan surto del metro, només veig edificis i no albiro onades o arbres que em donin pistes. Diuen que la posició del sol ajuda. Doncs deu ser a ells. La geografia no és el meu fort, com poden entendre, i no puc donar més gràcies a qui va inventar la navegació per satèl·lit. Antigament, quan havia d’anar a un destí desconegut, era de les que abaixava la finestra del cotxe i preguntava a cada cantonada. Potser la primera persona ja m’havia facilitat totes les indicacions, però jo, que podia memoritzar les pàgines grogues o les cites d’un any sencer, era incapaç de processar més enllà de la primera ordre si es tractava de seguir un camí. Per sort, amb el temps he descobert que no estic sola en aquest món i que els mancats d’orientació podríem formar un nou planeta. Això sí, si de mi depèn, serà un planeta on la meitat anirem a la deriva però l’altra meitat seran guies humans.