Som 10 milions
Un incendi que crema
Fa 50 anys de l’incendi de Haissa, una tragèdia que va deixar empremta en la història obrera de Badalona
Era una plàcida tarda de primavera i tot semblava funcionar segons l’ordre natural de les coses. Encara les sirenes de les fàbriques marcaven els moviments d’un poble amb forta implantació obrera. El calendari assenyalava el dia 17 de maig del 1974 i el rellotge anunciava la sisena hora. Les treballadores de Haissa aprofitaven la mitja hora del berenar per aplegar-se a l’esplanada de davant la fàbrica. Tot era correcte quan una desmesurada fumarada envaí l’entorn.
Aviat la columna de fum dominà el cel de la ciutat i els ulls es giraven cap al barri de Morera, més quan les llengües de foc emergiren entre el fum. Al centre de tot, una fàbrica de gènere de punt, amb una estructura relativament nova i una impactant façana d’alumini estriat. Era sabut que al subterrani s’acumulava un considerable estoc de fibres acríliques, molt combustibles. A correcuita hi acudiren els bombers (alguns resultaren ferits), els veïns i fins i tot l’alumnat d’un institut proper.
S’intuí la tragèdia, que es confirmà quan es detectaren les víctimes. Set treballadors hi havien quedat atrapats, dels quals només n’eixí un amb vida. Sis persones moriren asfixiades pel fum tòxic, perquè no pogueren arribar a la sortida. Cinc dones i un home; de les dones, tres eren menors de vint anys. Quan a les cinc de la matinada els bombers donaren per extingit el foc de l’arrogant conjunt, només quedava un munt de ferralla.
Les primeres veus s’expressaren amb contundència: l’edifici era una ratera i s’havia advertit que qualsevol incidència podia ser fatal. Se sabé que la fàbrica no tenia llicència municipal, que no disposava de les mínimes condicions de seguretat, que les preses d’aigua no tenien la pressió exigible i que no preveia sortides d’emergència. Els moviments empresarials foren ràpids i contundents, fins a moure influències i comprar algunes voluntats.
Es comprometeren indemnitzacions, a la baixa i algunes mai executades. S’obrí expedient i uns anys després es feu un judici espès i sense conclusions definitives, quan el franquisme moria al llit i la direcció de Haissa es perdia a la paperera de la història. L’historiador catòlic Emili Ferrando investigà i publicà Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme. La gent del barri quedà molt marcada per la catàstrofe i on hi havia la fàbrica ara hi ha la plaça dels treballadors de Haissa.
Cal no oblidar la història, sobretot en una ciutat amb tanta incidència obrera i menestral. Una coordinació de familiars i veïns mantingué el record, que el 2012 aconseguí el reconeixement municipal i l’acord d’erigir un monument commemoratiu, dissenyat per Laia Soler Canillas i inaugurat el 2015 gràcies a una subscripció popular.
Ara es compleix el cinquantè aniversari de la tragèdia. L’Associació de Veïns de Morera recorda el fet amb una programació plantejada com un acte de justícia i en què es reclama la dignitat de les treballadores i el crit a favor de les dones silenciades. Al rerefons, les xifres de Catalunya del 2023, amb 115.764 accidents laborals i 120 víctimes mortals. Qui no aprèn dels errors està condemnat a repetir-los.
