Aigua amb anissos

Conversant l’altre dia amb uns amics sobre el temps que feia –no pas a la manera anglesa, sinó a la catalana, perquè ens protegíem de la calor sota uns porxos i preníem aigua amb anissos– vam recordar els “serenos” que tenien el costum d’anunciar-lo durant la seva ronda. Jo no ho he viscut mai, això, però la Rosa, que és nascuda en una vila, recordava perfectament la fórmula i la cantarella i una expressió ben justa per a indicar com es presentava el cel: “claps a claps”.

Suposo que el costum d’anunciar el temps durant la nit és justificat en un ambient rural, i permetia als pagesos adoptar algunes mesures d’urgència –en cas de glaçada, pluja–, preveure la jornada següent i, potser, quedar-se una estona més al llit si el temps no feia possible el treball. Si sentien l’avís, però, penso que la gent dels pobles tenia aleshores un son molt lleuger i alhora una qualitat envejable: tornar a adormir-se immediatament fins a la nova passada del “sereno”.

D’aquí vam enllaçar amb el record del nunci, l’altra tradicional i vilatana “institució de carrer”. Jo guardo en la memòria el cas del nunci que, en la postguerra, va haver de dir això (prego al linotipista que respecti la transcripció fonètica del català-castellà obligadament improvisat): “Par orden dal senor alcalda, sase sabèr: ca hi habrà repartimento da patatas a l’ayuntamiento los dias vantaisèis, vantaisieta y vaintaiochu…” L’únic que s’havia salvat era el so de la trompeta, esquerdat com sempre, i que en aquest cas semblava especialment mofeta.

Els meus amics proposaven la reinstauració general dels nuncis, i ara que tant es parla d’“animació” popular potser sí que l’encertarien els ajuntaments que decidissin aquesta recuperació. L’antiga fórmula podria ser útil per a aproximar regidors i regits i donar un dring una mica més humà a la comunicació, que la via escrita sol fer més distant i més insolidària. És prou conegut el valor de la comunicació col·lectiva. D’altra banda, imagino que en els indrets turístics l’aparició del nunci tindria, aquest estiu, un èxit total.

Potser és que l’aigua amb anissos és un desvetllador de la nostàlgia, però encadenàvem l’evocació de personatges i arribava el torn al vigilant, el seu manyoc de claus enormes, corresponents a les grans portes de les cases velles de la ciutat, i la candela que tantes vegades m’havia ofert en obrir-me la porta de casa, quan jo arribava, de matinada, d’estudiar dret civil –i de llegir-nos els versos respectius, la veritat sigui dita– a casa d’un company.

Penso que els adolescents d’avui no han conegut cap d’aquests personatges que formaven part de la nostra realitat quotidiana, però fent un esforç per tal d’aconseguir la necessària perspectiva endevino l’emoció amb què, d’aquí a uns anys, recordaran el tipus del “disc-jockey” quan hagin desaparegut les discoteques…