Llargues cues de diumenge al matí

Tinc un supermercat al costat de casa que obre els diumenges. De fet, obre els 365 dies de l’any, entre les nou del matí i les onze de la nit. Tant és si fa sol o plou, si és Nadal o festivitat local, perquè sempre ofereix el seus serveis. A pocs metres, hi ha una botiga similar que aixeca les persianes de dilluns a dissabte, sense interrupció a l’hora de dinar, i els diumenges també obre portes però fins a les dues del migdia. A més a més hi ha, a tres minuts, una farmàcia d’aquestes que només tanquen durant les nits, i així tot l’any, peti qui peti. Les hores en què qualsevol persona es pot atansar fins a aquests establiments són gairebé infinites però endevinin quina és la franja en què les cues són d’aquelles en què es divisa el principi però la mirada no arriba a ensopegar amb el final. Si han dit els diumenges al matí, bingo. Quan observo aquesta rutina dels clients penso en com ens omplim la boca parlant de conciliació laboral i familiar per després, entre tots, contribuir al fet que determinats empresaris hagin conclòs que obrir el dia del Senyor els surt molt a compte. Sota l’excusa que entre setmana treballem, i anem de bòlit amb la canalla, i estem massa cansats, i “total, ja ho faré diumenge, que tinc més temps i per alguna cosa és obert”, hem pervertit un sistema que pivota sobre el pagament de sous ínfims a qui llepa els festius. Costa recordar que va haver-hi un dia en què ni tan sols es podia comprar pa els diumenges, i bé que sobrevivíem i que a la nevera no faltava res. I si ens oblidàvem algun producte, sempre hi havia la veïna que sortia al rescat. Ara, qui més qui menys, comet el pecat de creure’s que el sistema actual està molt bé perquè genera llocs de feina, però feina precària i per als altres, òbviament.