El cinema, encara

Una habita aquests dies a Canes i, immersa en el ritme d’un festival amb una programació desmesurada, és possible sentir-se en un món clos i aliè a la realitat. Tanmateix, no només a través de documentals, sinó també de tota mena de ficcions amb les seves fantasies, a les pantalles de Canes es reflecteix com el cinema fa presents els conflictes, els horrors, els dolors del món real. No sempre amb imatges justes que ens ajudin a entendre res o a vèncer el nihilisme. Massa sensacionalisme, massa voluntat d’impactar. A vegades, però, apareixen espurnes d’un humanisme perseverant, una esperança que es fa estranya. I també, simplement, la bellesa fulgurant del món i una alegria, encara, de viure. Ens podem permetre aquesta alegria? A Le livre d’image, la seva última pel·lícula acabada, Godard ve a dir-nos que no estem mai prou tristos per fer que el món sigui millor. Godard, que n’era conscient que cada cop enviava “cartes” que arribaven a menys gent, sempre va voler fer-nos pensar i, per això, dubtar. Ho segueix fent. Considerava que el cinema era una forma que pensava el món i que hem d’interrogar les seves imatges fent que també ens interroguin, ens qüestionin. En aquest festival de Canes, un cineasta amb fama de maleït, Leos Carax, ha presentat un migmetratge, C’est pas moi, amb el qual vol manifestar la seva filiació amb Godard i recollir el seu llegat per continuar-lo. Carax mostra imatges que han inspirat el seu cinema i revisa el propi revelant-se de nou la presència emocionant de la jove Juliette Binoche a Mauvais sang. I, com en Godard, les imatges del passat ens alerten sobre les amenaces del present: aquesta propagació del discurs que exclou i que criminalitza els altres.