Trementinaire

El col·lectiu de mestres i professorat n’està fins al capdamunt, i amb tota la raó del món. La Neus Rossell ho explica de meravella al seu llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra, on a banda d’elogiar l’ofici i reivindicar el poder de l’educació en la societat, també posa un accent encertadament àcid a la mala educació dels pares dels alumnes, a la suposada bicoca que s’atribueix a la professió des de temps immemorials, al fet de tallar les ales als infants o al baix nivell acadèmic actual. Hi ha qui diu que deixarà la feina i es farà trementinaire, un ofici antic proper a l’alquímia que no li portarà tants problemes com dedicar-se a educar una mainada impossible sota l’empara d’un sistema que fa aigües. Les trementinaires eren dones muntanyenques que recollien herbes remeieres i olis essencials d’avet i de ginebró per elaborar remeis. Si en feien molts, els comercialitzaven per masies i pobles catalans al llarg d’unes rutes que feien a peu. Anaven sempre amb una aprenenta al costat, amb la qual cosa d’alguna manera també realitzaven una tasca educativa i formaven les futures expertes trementinaires. Com que hi ha qui sap que aparentar té més lletres que ser, la cosa no pot continuar així. El problema ve de dalt: hi ha ganes malaltisses de crear autòmats sense criteri ni sentit crític ni opinió. Persones que només ho seran de vista, però que gaudiran de menys matèria grisa que un armari. Culpem les pantalles, és més senzill. Quan el món sigui un sac de retardats (falta molt poquet) tot seran lamentacions. I ens trobarem de cara a un mur.