Va de desafiament, evidentment

Com que amb les coses de menjar no s’hi ha de jugar, en aquest ofici cal ser molt curós amb les paraules que es fan servir i el context en què s’utilitzen. Per a un periodista les paraules són com el bisturí en mans d’un cirurgià i cal emprar-les amb precisió mil·limètrica, ja que una desviació cap a un costat o un altre pot provocar un tall no volgut, un regueró de sang indesitjat, i aleshores tothom a córrer.

Dit això, cal deixar clar que el nucli semàntic d’aquest article és el verb desafiar i l’acció que se’n deriva, el desafiament. Desafiar, segons subratlla el diccionari en una de les seves accepcions, vol dir “afrontar, no témer la lluita amb algú o alguna cosa”. En aquesta lògica, quan una persona afronta un desafiament, vol dir que es planteja assolir un objectiu, encara que al davant hi tingui un adversari difícil de batre, poderós, és a dir, empeltat de poder, tal vegada el mateix poder.

De desafiament, en va parlar la setmana passada la brigada d’informació de la policia espanyola a Barcelona quan va redactar un atestat per denunciar els organitzadors de la concentració que hi va haver el 7 de maig passat davant la prefectura superior d’aquest cos, al número 43 de la Via Laietana. Segons l’atestat, la concentració que s’hi va fer va suposar “un clar desafiament a la Junta Electoral de Barcelona i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”, que havien prohibit l’acte adduint que interferia en el procés electoral. La policia va escriure desafiament quan en tot cas hauria pogut dir desobediència, tot i que no es va desobeir la prohibició, ja que no es va fer l’acte anunciat en un primer moment i prohibit i sí un en protesta contra el vet judicial.

Sembla el joc dels embolics, però és fàcil d’entendre, i a més és una evidència que, en l’atestat policial dirigit al TSJC, la brigada d’informació buscava alguna cosa més que comunicar uns fets que es consideren delictius, i introduint el matís del “desafiament” carregava les tintes contra la Comissió de la Dignitat, destinatària de la denúncia i organitzadora de l’acte.

Cal reconèixer, però, que la brigada d’informació intueix el rerefons de la protesta de la Comissió de la Dignitat, que ja fa tres anys que dura, perquè efectivament és un desafiament que un grup de ciutadans organitzats s’hagin marcat l’objectiu de fer marxar la policia del centre de Barcelona i fer de la prefectura un espai de memòria.

Però no és un desafiament als jutges ni als tribunals, ho és a la mateixa essència de l’Estat espanyol, entès com un estat que ha utilitzat sempre les estructures de repressió per falcar la dominació sobre el territori de Catalunya. Un desafiament que, com que està fonamentat en la dignitat de les persones que han desfilat per Via Laietana per explicar els seus casos de tortures, no tem el poder al qual s’enfronta, ni tampoc els mètodes que utilitza.

I com que el desafiament és dels grans, ahir a la tarda 200 persones es van tornar a plantar a Via Laietana per escoltar el testimoni de José Orive i Salvador Martínez. El primer, detingut perquè és comunista, el segon, perquè és amic del poble saharià, tots dos brutalment torturats en aquest indret sinistre. Dues raons més, dues causes més de raó, dos testimonis més per al desafiament contra la desmemòria.