Turisme uniformitzat

Enèsima botiga de records que obre en ple centre d’una ciutat molt turística del Maresme. Sí, d’aquelles que semblen fetes amb fotocòpia, amb productes idèntics i de dubtosa utilitat creades únicament per satisfer les ànsies consumistes dels visitants estrangers. Establiments que tenen horaris impossibles i que barregen roba amb joguines, menjar amb begudes i peces de ceràmica amb tovalloles i pilotes de platja. A primera línia, un estol de bosses de mà amb el nom de la població ben gros i una imatge idíl·lica d’una parella prenent el sol davant el mar. Res a dir si el perfil del castell que hi ha dibuixat no correspongués a una altra població molt turística, però de la demarcació de Girona, i que precisament fa d’aquest edifici una de les seves icones més conegudes. Aquesta anècdota, que podria fins i tot fer riure davant una equivocació tan evident, amaga o bé un profund desconeixement d’allò que s’està intentant vendre o, pitjor, una total indiferència cap a les singularitats d’un territori que viu precisament del seu paisatge. El marxandatge homogeneïtzat no és nou i respon a un mercat absorbent amb l’únic objectiu de produir a l’engròs amb el mínim cost possible. I sembla que la cosa funciona, perquè aquest tipus d’errades es repeteixen en el temps i, fins i tot, arriben a d’altres àmbits que, com a mínim, haurien de ser més curosos. Fa poc un Ajuntament de la zona publicava al seu perfil oficial de promoció turística una imatge d’una platja de la Costa Brava que res tenia a veure amb el litoral local. La responsabilitat? Potser de l’externalització del servei a una empresa de Barcelona que poc o gens coneixia el territori del qual lloava les excel·lències. Exemples com aquests contrasten amb el treball de fons que obsessiona des de fa anys el Maresme per singularitzar-se dins una oferta turística de sol i platja massificada i que es tradueix en una feina de formigueta per posar en marxa nous productes quilòmetre zero que només es poden trobar allà. La cara i la creu, vaja.