El factor humà
Vigilant l’enemic (invisible)
La disposició urbanística de la ciutat de Barcelona amaga llocs sorprenents, segons com, inquietants. Per exemple; l’aiguabarreig dels carrers Pere IV i Pujades, a tocar de Marina, el conforma una amplíssima vorera que algú va dissenyar com un espai per al repòs posant-hi fins a vint bancs de fusta dels grans, amb capacitat cada un per a quatre persones. L’observació de l’espai provoca una certa tristesa, perquè lluny de convertir-se en un punt de trobada veïnal, l’aspecte habitual és el dels bancs amb una ocupació escassa, perquè és evident que és un lloc de pas, connexió entre el Poblenou i l’Eixample, que convida poc a fer-hi estada. Encara havia estat pitjor la cosa, perquè fins al 2016 la concentració de bancs per seure arribava fins als trenta, i el lloc semblava un magatzem a l’aire lliure.
La realitat avui d’aquest emplaçament no fa pensar que l’ocupació dels bancs millori, a curt termini. Davant d’aquest punt, i amb façana al carrer Pujades, hi ha l’edifici que havia albergat l’antiga fàbrica de Letona i Cacacolat, espai industrial que va caure en desús i on ara han començat les obres per transformar-lo en una gran illa d’habitatges. Les obres comporten un gran inconvenient, ja que l’edifici industrial, que ocupa tres quatres parts de l’illa de cases des de Pujades al carrer Pallars i amb façana també a Joan d’Àustria, té una immensa coberta d’amiant. No sembla gaire recomanable, doncs, asseure’s a descansar davant un potencial emissor de micropartícules d’amiant, de gran toxicitat si són inhalades.
Però per això hi ha l’Àngel, que és evident que aquests dies fa més honor que mai al significat del seu nom. Es tracta del secretari de l’Associació de Veïns del Parc, un home que s’ha jubilat fa pocs mesos i que ha dedicat la seva vida professional a l’arquitectura tècnica. És a dir, té coneixements i té temps per dedicar-los al control de les obres. La companyia que du a terme la desconstrucció fa temps que va avisar el barri, posant cartells amb recomanacions de seguretat, detallant calendari i horaris d’execució dels treballs. L’empresa garanteix seguretat en un procés de retirada de 5.000 m² d’uralita a través del mètode de l’encapsulament, consistent a recobrir les peces d’amiant amb un producte sintètic que crea una pel·lícula que minimitza el risc de trencament durant les operacions de manipulació. “Però ja sabem com es treballa en una obra”, adverteix l’Àngel posant-hi cara d’expert. No només això, també disposa d’alguns vídeos que demostrarien que els operaris no estan treballant amb la correcció que pertocaria.
L’Àngel explica que Inspecció de Treball ja s’hi ha presentat i han obert un expedient. El secretari de l’associació veïnal manté un contacte constant i fluid amb els responsables de l’empresa constructora, que s’han compromès a millorar la informació i incrementar el control de qualitat.
L’amiant és el temor, però després vindrà l’enderroc de la fàbrica i la pols, molta pols, damunt dels vint bancs que de ben segur encara quedaran més orfes. La finalització del projecte, un cop construïts els habitatges, consistirà en la restitució al lloc del logotip de Cacacolat, que ja forma part del paisatge urbà. Aleshores sí que hi haurà motiu per seure en un dels bancs, sense cap temor a no tenir lloc, i mirar-s’ho.