Tribuna
Milei ‘superstar’
“Milei està més lluny de Franco que Yolanda Díaz, però interessa dir que qualsevol que no aposta per la socialdemocràcia és el dimoni
“ Però què ha estat l’assumpte Milei més enllà de la seva aparició estel·lar en la convenció de Vox? Cal preguntar-se si Milei ‘superstar’ és una altra cortina de fum de Sánchez
Per als que seguim amb interès la política italiana és difícil no comparar Milei amb Berlusconi. És impossible entendre l’eclosió política de Milei, si no com una derivació de la desfeta del peronisme d’aires últims kirchneristes que havia corromput fins al moll les institucions argentines; es tracta del mateix tipus de declivi que va dur Itàlia al descrèdit polític amb Tangentopoli i votants de tot l’espectre ideològic a escollir l’home que fou cantant i presentador de creuers i que construí un imperi empresarial on els mitjans de comunicació eren la peça forta. Ara, sense tanta televisió, però amb unes xarxes que fan encara millor la feina de donar a conèixer el candidat, Milei és també una alternativa a la fatiga i l’empipament polític a l’Argentina. Milei, com Berlusconi, és verbalment excessiu i d’actitud estrafolària, però el primer té la formació acadèmica i experiència docent que manquen en el segon, i potser això des del punt de vista del contingut ideològic li permetrà crear escola. En aquest sentit, Berlusconi, com Macron, s’esgoten en ells mateixos, no formen part de cap moviment més ampli, com el que ara amb Milei, Meloni, Le Pen o Abascal s’estén per Europa i pot donar sorpreses en les eleccions de juny.
Barreja de Tom Jones (el Tigre de Gal·les) i del Bruno Lomas crepuscular, Javier Milei és, com ells, tot un personatge, però les seves actuacions, proveïdes de cançons o de serres mecàniques, amenacen d’ofegar el missatge que transmet en els discursos. El seu liberalisme, per definició, no es pot emparentar amb el feixisme o amb el falangisme d’altres dirigents emergents europeus que, a diferència d’ell, aposten per la intervenció pública en la vida ciutadana fins a l’extrem d’ofegar qualsevol iniciativa. El traç interessadament gruixut ha volgut assimilar tots els populismes de dretes que la incompetència de l’esquerra ha fet créixer a Europa, però no és el mateix apostar per una intervenció de l’estat en l’economia que fer-ho per minimitzar els impostos. I creure que aquesta última opció és inconstitucional, inviable o cruel és tant com condemnar el model de Suïssa, país refugi, per cert, de líders de l’independentisme que l’han preferit a Veneçuela o Cuba. De la mateixa manera, es fa difícil encabir-los en el mateix marc de valors, quan el ventall d’opcions del que s’anomena “extrema dreta” va des de l’acceptació de l’avortament, l’eutanàsia o el matrimoni gai a la seva negació radical. El liberalisme era pecat per al règim franquista i en certa manera ho és també per als democratacristians, per al socialisme intransigent o per a Marine Le Pen. Milei, en canvi, està més lluny de Franco que Yolanda Díaz, però interessa dir que qualsevol que no aposta per la socialdemocràcia és el dimoni o vol, paradoxalment, eliminar les llibertats.
Però què ha estat l’assumpte Milei més enllà de la seva aparició estel·lar en la convenció de Vox? Cal preguntar-se si Milei superstar és una altra cortina de fum de Pedro Sánchez, fins i tot a risc de provocar un conflicte diplomàtic tan insòlit com els cinc dies de reflexió presidencial. Perquè des de l’operació del president Zapatero per ressuscitar el seu avi, el capità Lozano, el PSOE ha anat perfeccionant una manera de sepultar corrupteles, incongruències i errades: la barricada caïnita on qui no està amb mi és enemic. Ben cert és que sense un substrat de cendres encara roentes el caïnisme espanyol no hauria pogut revifar. Quan pensàvem com encarar el futur, a algú li va interessar revisitar el passat, i ara quasi tota contesa electoral es resol d’aquesta simplista manera: pedagògicament perjudicial, políticament exempta de matís i, per tant, un insult a la intel·ligència. Qui és l’altre beneficiat d’aquesta barroera forma de presentar les coses? L’extrem oposat, és clar, malgrat que el PSOE vulgui incloure en l’extrem qui, com el PP, intenta desesperadament i no sempre eficaçment guanyar prou espai pel centre com per poder desprendre’s de Vox, al qual ja ha vist que no pot reabsorbir, i tot i la dificultat de l’operació tenint en compte que Junts no sembla disposat a ser altre cop CiU.
Milei insulta, Sánchez també, tot i que abans i per persona interposada. Podem pensar que ha estat prou com per trencar relacions diplomàtiques? El que sí ha succeït és que l’afer, com un reconeixement de Palestina que no solucionarà el patiment de Gaza, ens ha fet oblidar Koldos, Begoñas i altres. Ara bé, el preu ha estat donar més visibilitat a la facció política que pot desmanegar tota la política europea de consensos ultres estatals. Veurem si per bé o mal, però sembla que el proteccionisme avança a bon ritme.