L’Estat palestí formarà part de la solució
L’anunci del reconeixement de l’Estat palestí per part d’Espanya, Noruega i Irlanda i la immediata crida a consultes dels ambaixadors d’Israel des de Tel-Aviv demostren la nul·la capacitat de crítica per part del primer ministre Benjamin Netanyahu i la reiteració en l’error que representa esperar una solució al conflicte sense reconèixer l’estatus necessari de l’adversari. El pas anunciat ahir per Pedro Sánchez, que es materialitzarà en el Consell de Ministres del dia 28 de maig, respon, a més, al mandat establert per les Nacions Unides el 1947, quan van proposar la solució dels dos estats per pacificar la zona. El que va venir a continuació, i que s’ha mantingut lamentablement fins als nostres dies malgrat els reiterats i infructuosos esforços diplomàtics de totes dues parts, és més sang i més destrucció. Israel va ser el primer a formar el seu estat, el 1948, mentre que els països àrabs de l’entorn van desencadenar una guerra en contra seva que van acabar perdent, al terme de la qual van cedir-li fins al setanta per cent del territori palestí. La població palestina relegada a Gaza i Cisjordània ha patit d’aleshores ençà ofec social i econòmic amb enfrontaments constants amb l’exèrcit israelià, que ha fet d’aquesta zona moneda de canvi de negociacions posteriors sense frenar l’expansió de colonitzacions unilaterals. Tot plegat va tenir un nou punt d’inflexió el dissabte negre de l’octubre passat, quan membres de les milícies de Hamàs van entrar a territori israelià, van massacrar centenars de persones i van endur-se desenes d’ostatges. Amb trenta-cinc mil morts a Gaza per la resposta militar israeliana augmenten també les queixes internes contra el govern de Netanyahu, condicionat per partits ultraconservadors i incapaç d’aconseguir el retorn dels ostatges. També la incomoditat dels aliats nord-americans. I és en aquest context que ara es planteja el reconeixement de l’Estat palestí per part d’aquests tres països que s’afegiran a nou més de la UE: Bulgària, Xipre, Eslovàquia, Hongria, Malta, Polònia, República Txeca, Romania i Suècia. Tenint en compte que l’Estat palestí pendent no és cap entelèquia: el Consell Nacional de Palestina a l’exili ja va proclamar-lo a Alger el 1988.