Tribuna
El ‘momentum’ unionista
Salvador Illa té raó. Alejandro Fernández té raó. Ignacio Garriga té raó. Jéssica Albiach té raó. Tots ells han llegit els resultats del 12-M en el mateix sentit: l’independentisme –que ha triturat la majoria del 52% del 2021 a costa de disputar-se l’hegemonia interna i revenjar-se mútuament– ha perdut. I ha guanyat l’unionisme. Aritmèticament, són 61 escons contra 74. Per primera vegada, els patits d’obediència espanyola són majoria al Parlament de Catalunya. Només els comuns han matisat la victòria espanyolista defensant el PSC com el gran partit de l’esquerra que ha de liderar una coalició progressista amb ells i ERC. Però, en primer lloc, tots ells han llegit els resultats com una victòria de la idea de girar full i de la pacificació, de regentar l’autonomia i de liquidar la Catalunya del dret a decidir.
Doncs bé, si Salvador Illa i el PSC volen ser coherents com prometen ser, haurien de buscar el suport a la seva investidura entre les files unionistes. La suma requereix el PP i els comuns, res estrambòtic. Només implicaria repetir l’operació Collboni, que a Barcelona es va justificar com un pacte d’estat per barrar el pas al que havia de ser el primer govern independentista de la ciutat, amb Xavier Trias i Ernest Maragall al capdavant. Les costures ideològiques rebentaven ara fa un any en nom del bé superior de tenir un alcalde constitucionalista. Però aquesta via també requereix l’abstenció de Vox. I aquí és on el PSC no vol pagar el preu de negociar amb l’extrema dreta i espera que ERC li tregui les castanyes del foc. Paradoxalment, s’encomana als vint diputats de Pere Aragonès en nom del progressisme, un eix que en cap moment el PSC ha mencionat a l’hora de fer balanç dels resultats.
En aquest context, el PSC vol triar el camí més fàcil i a cost zero: una mena de tripartit d’investidura, en què Salvador Illa tingui el sí d’ERC per sumar majoria absoluta i no haver d’arrossegar la llosa de la dreta i l’extrema dreta, si és que el PP i Vox hi accedeixen, és clar. Però ERC, i eventualment Junts+Puigdemont, no necessàriament hi han de posar una catifa vermella, si no fos que hi hagués una negociació a l’estil de Madrid amb resultats contrastables i ampliables durant tota la legislatura. Un escenari que a hores d’ara sembla molt llunyà, tenint en compte que els independentistes portaven en el seu programa establir les bases del referèndum i un finançament molt allunyat del règim comú que extorqueix des de fa anys els catalans i catalanes. Per tant, la coherència que reivindica el PSC l’hauria de dur a obrir converses amb Alejandro Fernández com a prioritat per bastir un front unionista d’investidura.
Si l’independentisme acabés donant suport a la investidura de Salvador Illa amb la fórmula que fos, hauria de donar moltes explicacions i justificar molt bé la decisió, perquè durant la campanya electoral van insistir de totes les maneres possibles que el candidat del PSC era un encarregat de La Moncloa amb la missió d’espanyolitzar la Generalitat. De moment, és prematur avançar moviments i tot són especulacions, i ho seran com a mínim fins al 10 de juny, data de constitució de la mesa del Parlament i l’endemà de les eleccions europees. El PSC sap que ERC està en una situació de debilitat, amb una gran patacada electoral que arrossega des de les municipals, amb una crisi interna de lideratges i, també, amb centenars de persones que feia tres anys que treballaven a la institució de la Generalitat i que d’un dia per l’altre han quedat sense feina. I encara més, amb un Carles Puigdemont intentant posar-los encara més contra les cordes amb l’anunci que es presentarà a la investidura i reclamant la unitat independentista per pressionar per una abstenció del PSC que el faci president de la Generalitat. Amb tots aquests condicionants, els republicans, amb Junqueras temporalment apartat, hauran de fer informe de costos i beneficis i prendre una decisió, que la militància haurà de ratificar. Amb aquest trencaclosques, seria agosarat descartar una repetició electoral si Salvador Illa no se’n surt. Però tot fa pensar que els blocs no es recompondran i la fragmentació de la cambra es mantindria. I, segurament, amb més dreta i ultradreta.