TantXTant
Un pacte de país per l’aigua
En una jornada celebrada aquesta mateixa setmana al Col·legi d’Economistes de Catalunya, s’ha reclamat un pacte de país per gestionar la crisi hídrica i per planificar solucions al problemes i necessitats que s’albiren en el futur respecte a l’aigua. El fet que qui posi el tema sobre la taula de debat sigui un anomenat Observatori Intercol·legial de l’Aigua (format per economistes, enginyers industrials, enginyers de camins, canals i ports i enginyers agrònoms) és un indicador positiu de la vitalitat i implicació de la societat civil en problemes que afecten el país. Que siguin cossos tècnics els qui debatin sobre com trobar solucions és una bona notícia, però també posa en relleu les mancances de l’acció política en un àmbit que té tanta incidència sobre les nostres vides privades i sobre el sistema productiu. Malgrat les experiències de sequeres extremes anteriors, es veu que no han estat suficients per evitar ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. L’alleujament temporal del problema amb mesures d’urgència és un fet puntual i imprescindible per sortir del pas. Però en aquest cas estem davant la necessitat de mirar el llarg termini, de planificar pensant en termes de model econòmic i territorial de país, negociar, debatre, legislar, pactar políticament, un pla per l’aigua amb una vigència mínima de 25 anys.
Hi ha en joc la disponibilitat de l’aigua, l’ús actual que se’n fa (en alguns casos el mal ús), la proposta d’usos futurs, el respecte als rius (no la seva sobreexplotació), els equilibris territorials afectats, les noves fonts d’aigua (dessaladores, regeneració), el model urbà/rural del país, el necessari augment d’autoproducció alimentària (ara molt deficitària), això entre altres elements que caldria tenir en compte. Ningú diu que l’exercici sigui fàcil, però és absolutament necessari, urgent i, si pot ser, en època de pactes, des del màxim consens possible. Ah, i posar-hi els diners que calguin, que l’aigua s’ho val.