Crònica de Barcelona
Qui és el monstre?
El seu nom és Àfrica i fa tres anys va topar, de cop i volta, amb una realitat d’aquest país que periòdicament treu la seva cara més terrible, com un malson recurrent; la brutalitat policial. Perquè una cosa és la policia desenvolupant la potestat legal que l’autoritza a fer un ús proporcionat de la força en l’exercici de les seves funcions, i una de molt diferent és desplegar una violència despietada contra els ciutadans, sinònim d’abús de poder.
En aquest cas la brutalitat porta signatura de projectil de foam, material que van passar a fer servir els Mossos d’Esquadra després que es prohibissin les pilotes de goma, perquè se suposa que es tracta de projectils amb menys capacitat lesiva. Doncs el resultat és el mateix; Esther Quintana va perdre un ull el 2012 per culpa d’una pilota de goma i l’Àfrica va patir la mateixa lesió, ara fa tres anys, però en el seu cas per un impacte de projecti de foam disparat per un mosso.
“Ara soc un monstre”, escriu l’Àfrica en un text que glaça la sang. El document el va llegir ahir el seu pare, l’Èric, a les portes de la Ciutat de la Justícia, un espai i una institució que de moment ha donat l’esquena a la família en el seu intent d’identificar culpables, establir responsabilitats i aconseguir un rescabalament a tant de dolor, tant de patiment d’una noia que fa tres anys en tenia només 19, “una nena de 19 anys”, com escriu ella mateixa.
El dia que va rebre el brutal impacte, l’Àfrica protestava contra l’empresonament de Pablo Hassel i ara, després de llegir l’ordre del jutge instructor, Joaquín Aguirre, en què es decreta l’arxivament del seu cas, es pregunta si és segur sortir al carrer a manifestar-se. I en la seva reflexió escrita afegeix: “Si ets d’esquerres o independentista, si va en contra d’allò que volen que facis, acabaràs mutilada, això és el que sembla que ens dona a entendre el jutge.”
El calvari de l’Àfrica va començar passant-se mesos enllitada prenent medicació. Quan es va veure amb cor de sortir al carrer, ho va fer rere unes ulleres de sol per amagar la desfiguració del seu rostre. Aleshores va venir l’horror davant la pròpia imatge, el “fàstic” de contemplar-se al mirall, el terror al fet que aquells que la mirin vegin en ella una imatge monstruosa.
L’experiència traumàtica ha desenvolupat en aquesta noia un sentiment de pànic cap a la cosa policial. Un estament que hauria de generar confiança i seguretat en la ciutadania és, per a aquesta dona jove, causa de torbació i d’ansietat. I un dany afegit; l’Àfrica no pot ni sentir parlar ara de manifestacions. És com si li haguessin amputat el dret a protesta. En una ocasió va trobar una manifestació al carrer sense estar-ne previnguda i l’impacte va ser tan gran que va perdre el coneixement.
Amb tot just 22 anys, la vida de l’Àfrica s’ha convertit en un laberint de patiments i malfiança en un sistema que, en comptes de protegir-la, li és hostil. Judicialment intenta ara aixecar el cas i, si més no, poder celebrar judici, amb un recurs presentat a l’Audiència de Barcelona que revisarà l’arxivament de les actuacions.
Mentre no es resol la qüestió jurídica algú es podria dedicar a donar resposta al titular que en forma de pregunta encapçala aquesta crònica. Que qui és el monstre? Una cosa sembla ben clara, una noia de 22 anys no pot ser-ho mai.