El nen que es cuida sol

Tarda de celebració d’un aniversari infantil, en un parc de Barcelona. Els adults xerren, els menors xalen amb els jocs que van improvisant amb pilotes, i tots plegats comparteixen un berenar que han preparat els pares del nen de l’efemèride. A aquelles hores, l’espai públic és ple de canalla. Es mouen amb la destresa dels llangardaixos, així que és difícil identificar quina mare o quin pare té cura de cada vailet. Seguir cada passa que fan és més difícil que pessigar un tros de vidre. En un moment de la tarda, un nen molt menut s’enganxa el dit en un gronxador, o això explica després, i busca l’aixopluc d’un adult. No pertany al grup congregat per l’aniversari, però com que el menor no troba cap cara coneguda, arriba fins als pares i mares que estan de celebració. S’ha fet molt mal perquè té l’ungla d’un dit de la mà a punt de saltar enlaire. Els adults que l’atenen li pregunten on són els seus progenitors. Respon que estan descansant a casa, i assenyala un pis d’una finca atrotinada situada a pocs metres de la plaça. El nen explica que té sis anys i que cada tarda baixa sol a l’espai públic. La mare del nen que fa anys l’acompanya fins a casa seva per informar els pares que ha pres mal. Minuts més tard, torna a la plaça. Va amb el nen accidentat al costat. Ningú li ha obert la porta malgrat no haver fos el timbre per miracle. El menut segueix jugant, amb una tireta sobre la ferida, i accepta de bon grat el primer entrepà d’aquell berenar comunitari. Darrere en vindran dos o tres més. Una hora més tard una senyora gran travessa el parc. El nen la reconeix, la saluda, i ella se l’emporta. Diu que pertany a la seva família. Mentre aquell menor es cuida sol, els adults de la festa pensen com els angoixa fins i tot enviar els fills al forn de la cantonada a comprar pa, si hi han d’anar sols, tot i que són quatre o cinc anys més grans que l’accidentat.